La sanitat ara és prioritària

Aquest article també està disponible en castellà.

Llegeixo:

I és clar, no ho havia pensat, donar 15 milions d’euros a les televisions privades és una gran urgència. 15 milions representen una minúcia, alguns pocs respiradors de menys que subministren oxigen per ajudar a respirar ... no n’hi ha per tant ... segons els meus càlculs uns 37.500 respiradors (400 euros la unitat). I pel que fa a ventiladors hospitalaris que es posen a les UCI, els preus varien, però es podrien comprar un miler, almenys.

Jo avui tenia moltes ganes de fer un escrit animós perquè la primavera ha esclatat i m’he llevat pletòrica, somrient d’alegria i agraïment al privilegi de la meva vida. Però he llegit aquesta notícia  i la realitat se m’ha desplomat a sobre, deixant-me confinada a l’oreller amb pensaments furibunds de ràbia. El més greu és la impotència. Emprenyem-nos, sisplau. Emprenyem-nos. No només amb els governs capaços d’aquestes impudícies i, a sobre, en aquests moments de pena i dolor, sinó amb tots els obscens i indecents morals. Si no vaig errada moltes televisions privades tenen guanys multimilionaris i, per tant, aquest ajut de 15 milions  seria escandalós per injustificat. I totes són potents creadores d’opinió i, per tant, aquestes ajudes serien com a mínim sospitoses. El govern és una eina important per canviar les coses però altres poders tenen una influència tremenda sobre les decisions. Per exemple, el poder econòmic, el poder judicial, etc.. 

Abans de prosseguir m’agradaria parlar d’aquest sentiment  tan noble que s’anomena “esperança” i després reprendré el fil.

La paraula esperança té una prèdica extraordinària. Últimament, degut a la terrible situació del Covid-19,  té una freqüència d’ús més elevada de l’habitual en tots els sistemes de comunicació a l’abast. Ens donem alè, ens esperonem a tenir esperança de que ens en sortirem.  Això ens remet als sentiments humanitaris i empàtics de tots i totes nosaltres. Tanmateix, crec que sovint basem l’esperança no en la nostra acció com a motor de canvi sinó que aquest canvi el deleguem a les musses o bé a les institucions.  Des d’aquest punt de vista, l’esperança ens condueix a viure en una mena de llimbs on res no depèn de nosaltres, on res no hi podem fer. Només cal esperar. Però, en canvi, si tenim en compte la definició del concepte “esperança” ens adonarem que ens remet a anhelar alguna cosa que no sabem si podrà ser satisfeta perquè satisfer-la no depèn exclusivament de nosaltres. I quan dic “exclusivament” vull dir que en l’esperança nosaltres som una part crucial.

Pensant en tot això, he recordat un accident d’aviació als Andes que va ocórrer l’octubre de 1972; una història que probablement més d’un i d’una de vosaltres recordi i que em sembla que és totalment adient per explicar el que vull dir. Per refrescar-la l’he buscat a internet i el que he descobert de més és que es se’n va fer una pel·lícula que es va rodar poc temps després de l’accident.

Un avió de les forces aèries uruguaianes  amb quaranta-cinc persones a bord es va estavellar contra la serralada dels Andes. No totes les persones van morir. Els que van sobreviure van haver d’afrontar el desafiament del fred, la por i la gana. Al principi, estaven convençuts -tenien l’esperança- de que no trigarien en socorre’ls. Durant les hores de sol s’escalfaven com llangardaixos i s’asseien a esperar pacientment l’arribada dels helicòpters de rescat. Les hores passaven, passaven les nits i els dies. I res del que estaven esperant s’esdevenia. El dècim dia un dels joves va demanar a tots que l’escoltessin:

-Tinc una bona notícia. Acabo d’escoltar a la ràdio que ens han donat per perduts. Ja no ens busquen més.

És clar, la majoria va reaccionar amb enuig i amb molta angoixa.  Allò que el seu company els havia contat no tenia res de bona notícia. Però el jove va continuar dient-los:

- La bona notícia és que no hem d’esperar res. O ens salvem nosaltres o no ens salvarà ningú. 

Com podrien salvar-se d’aquell infern de gel, fred i gana?  Finalment, dos joves expedicionaris van emprendre camí per buscar ajuda. Després de passar unes peripècies indescriptibles van arribar al cim de la serralada. S’adonaren que estaven just al mig. No importava on miressin; a banda i banda, tot eren muntanyes i neu. 

Un d’ells, el Roberto Canessa, es va posar a plorar. No n’hi havia per menys. N’hi havia per plorar i per desesperar-se.

-Ens morirem, va sentenciar.

L’altre, el Fernando Parrado,   va assentir. Però va afegir:

-Pot ser que mori. Però si és així,  moriré caminant.

I els dos joves van seguir  endavant, vencent l’invencible, fins que van arribar a la civilització. Poc després, helicòpters de la força aèria xilena volaven cap els Andes a buscar els sobrevivents. Com a conseqüència del coratge i l’esforç de dos expedicionaris, setze dels quaranta-cinc passatgers van arribar vius després de setanta-dos dies en un terrible abisme de gel i patiment.  El que vull ressaltar d’aquesta tragèdia són dos aspectes que em semblen crucials (ho he posat en negreta).

Què hauria estat d’ells si s’haguessin quedats paralitzats amb l’esperança de que els anirien a rescatar? La passió de viure els va fer escalar, descendir muntanyes, enfrontar precipicis, la gelor del fred, el risc, la gana...

El que vull significar és que l’esperança entesa com l’espera incondicional de que alguna cosa s’esdevindrà ens dur pels viaranys de la il·lusió per caure després en el desengany més flagrant. Encara que moltes vegades les accions que emprenem no tenen resultats bons el que és segur és que no ens hauríem d’estar esperant com imbècils de que algú ens tregui dels nostres atzucacs. Sóc de l’opinió que “millor morir caminant”. L’esperança és psicològicament necessària però no significa l’espera de que algú ens resolgui les coses.  En tot cas, aquest “algú” comença per nosaltres mateixos.

En la historia de la tragèdia dels Andes veiem que, al principi, se senten esperançats: els equips de socors anirien  a rescatar-los. És una esperança raonable. Crec que en el món actual hem de passar directament a la segona fase on l’esperança raonable ha d’estar  basada en la nostra acció. En l’acció col·lectiva com a motor de canvi. No podem esperar que ens vinguin a rescatar perquè hi ha interessos molts poderosos que només s’ocupen d’ells. Els 15 milions d’euros de subvencions a les televisions privades em serveixen d’exemple. I això és vàlid tant per a la pandèmia que ens està assolant, i les que vindran,  com per al canvi econòmic, per a la crisi climàtica i, en definitiva, per a fer un món millor, on tothom hi càpiga amb dignitat.