BLOGS

¡Escriptores del món, uniu-vos! 'Narrativa proletaria norteamericana 1929-1941'

28/09/2017 07:25 CEST | Actualizado 28/09/2017 17:32 CEST
AOL

Aquest article també està disponible en castellà

AOL

El primer que crida l'atenció de la concisa antologia Narrativa proletaria norteamericana 1929-1941 és l'amplitud de mires. Dit d'una altra manera, la voluntat que no sigui restrictiva o parcial i, així, les escriptores hi són ben equànimement representades: set de tretze.

Una selecció, doncs, feta amb criteri i senderi i, a més a més, ben prologada per l'antologista i traductor, Emili Olcina, atès que la contextualitza i l'emmarca amb gust i precisió en un pròleg breu com els contes que presenta.

No s'entenen aquests relats si no es té en compte, d'una banda, la Gran Depressió ianqui iniciada l'any 1929 i la subsegüent i tremenda recessió econòmica, i, de l'altra, la gran reputació del Partit Comunista als EUA, que no pot mesurar-se en nombre de militants ni resultats electorals sinó en la gran influència que va exercir entre les i els intel.lectuals de l'època, així com en una infraestructura rica en revistes i llocs per publicar.

Els contes (escrits tant per comunistes de més o menys durada, com per gent que no ho va ser mai) són no tan sols un exponent de la literatura proletària sinó també, per exemple, de la negritud i el racisme, del rodamundisme o de la defensa de les dones.

Són relats sense concessions, durs, amargs, escrits a punta seca. Tant si és urbà com rural, l'escenari hi és un personatge més; així com el temps, ja sigui un gèlid fred que fa sortir penellons o una sequera aclaparadora que ho crema tot.

Erskine Caldwell narra l'alegre linxament d'un negre; John Dos Passos hi contribueix amb un brevíssim i desolat vagabundeig; Albert Halper parla de vagues, sindicats i patronal, i d'un piquet clandestí, íntim i digne; Ted Poston de la desfeta d'un derrotat boxador negre; William Saroyan del classisme extrem i de la impossible ascensió social d'un músic i William Carlos Williams del curiós cas d'una nena amb diftèria que enerva un metge fins a la violència.

Les escriptores parlen, és clar, del proletariat, d'una terra devastada i, a més, enriqueixen els relats densificant-los i dotant-los de més i més capes de sentit.

Les escriptores parlen, és clar, del proletariat, d'una terra devastada i, a més, enriqueixen els relats densificant-los i dotant-los de més i més capes de sentit. Així, Sanora Babb parla de l'extrema pobresa i d'una cruel fam que s'enrosca als estómacs i mostra la diferent manera d'abordar-les segons el sexe; Leane Zugsmith hi aprofundeix subtilment alhora que descriu l'atur i la vergonya que comporta la pèrdua de la feina; Marita Bonner, en parlar de la misèria i dels barris deprimits, hi afegeix els fets de ser dona i negra, especialment si acabes anant a la presó; Meridel Le Sueur fa esborradisses les fronteres repressives entre presons i clíniques en un conte que parla també de l'avortament, frega el robatori de nadones, té en compte la maternitat i les conseqüències de la depressió en la vida dels infants (ho fan gairebé totes); també Ramona Lowe parla de la maternitat quan presenta un ridícul estereotip racista que va fer fortuna a films com Lo que el viento se llevó. A Tillie Olsen descriure la dura i paupèrrima vida (i mort) a la mina li permet enfocar els greus i estesos maltractes a les dones, així com el bri d'esperança que pot suposar per a les nenes anar a l'escola. En el conte més simbòlic, Eleanor Clark escriu l'esfondrament d'una casa sense que la situació d'emergència modifiqui un pèl les relacions entre classes socials i el tracte a les criades.

Algú podria pensar que l'últim paràgraf me l'ha fet escriure allò que s'ha convingut a dir «perspectiva de gènere». Estranya denominació: també escriuen amb perspectiva de gènere Aristòtil, Nietszche o, posem per cas, Josep Pla. En tot cas, he escrit l'últim paràgraf amb exactament la mateixa perspectiva de gènere que l'antepenúltim (o el primer). Com amb variada i distinta perspectiva de gènere ho fan indistintament tant els escriptors com les escriptors d'aquest aplec.

L'antologia m'ha fet rellegir —i li ho agraeixo, n'és un complement esplèndid una de les seccions d'Un reguero de pólvora de Rebecca West, una de les primeres intel.lectuals a criticar el comunisme des de l'esquerra. «Ópera en Greenville» és la crònica del judici a una colla de taxistes que van linxar un negre a Carolina del Sud la primavera del 1947. Els encausats podrien haver sortit del conte de Caldwell o de l'escandalós relat «La lotería», de Shirley Jackson publicat el 1948, només un any després.

Els relats, els llibres, les autores, com les cireres: tot és estirar-ne una. Narrativa proletaria norteamericana 1929-1941 també prefigura i anuncia l'eclosió dels contes d'una autora com Grace Paley. Tot el fulgor d'una literatura roja, obrera, feminista, antisegregacionista, pacifista i activista.