Huffpost Spain
BLOG

Los artículos más recientes y el análisis de la actualidad a través de las firmas de El HuffPost

Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Edith Wharton: Del viatge com a literatura

Publicado: Actualizado:
Imprimir

2016-10-28-1477672139-770812-Capturadepantalla20161028alas18.28.11.jpg
Captura de pantalla de Youtube

Aquest article també està disponible en castellà

Si a mig aire de l'estiu i els nadals conserveu les ganes de viatjar intactes i no us ho podeu permetre sempre hi ha la possibilitat d'abeurar-se en un llibre. Per exemple, en un volum de viatges fastuós que ressegueix, en ordre cronològic, alguns dels viaranys que per terra i per mar va resseguir la gran Edith Wharton (Nova York, 1862-Saint-Brice-sous-Forêt, 1937).

Es tracta Del viaje como arte. Travesías por España, Italia, Francia y el Mediterráneo, seleccionades i introduïdes per Teresa Gómez Reus. Wharton, hi inventaria bellíssims paisatges i topants, estils i obres d'art. El llibre es divideix en cinc apartats.

El primer, recrea un creuer pel Mediterrani. Com que anava justa de diners, el 1888 va noliejar a tot drap el Vanadis, un vaixell de vapor de més de cinquanta-cinc metres d'eslora per vorejar el nord d'Àfrica, algunes illes de l'Egeu, Malta i Sicília (curiosament la selecció no recull res d'alguns dels llocs que consten a l'índex). Li venia de família, quan tenia quatre anys, la seva mare i el seu pare van decidir viure un temps a Europa justament per estalviar. Wharton s'adelita tant amb el que descriu des del vaixell com amb els llocs que visita un cop atracat. I no tan sols: en aigües de la Calcídica, agosarada i encuriosida, va fer avarar la llanxa per veure alguns monestirs del mont Athos de ben a prop (dona, al cap i a la fi, no hi tenia accés; avui tampoc no n'hi tindria). Horroritzats, els monjos corren muntanya avall bramulant per evitar la profanació d'un possible desembarcament. Aquest viatge primerenc certifica un tremp ja d'escriptora, el gust per la bellesa i la descripció no tan sols de paisatges sinó de la seva ànima.

El segon apartat recull diverses estampes d'Itàlia escrites entre 1887 i 1903. Quatre autèntiques joies que enamoren. Per exemple, la deliciosa obertura, quan decideix abandonar el cimal dels Grisons on era per anar a abraçar Itàlia; pura literatura, tant quan descriu el poble dels Grisons, com quan fa sociologia o s'endinsa en la psicologia de la viatgera. O per exemple, quan explica els camins que la tenacitat li fa recórrer per mostrar --amb ull clínic, saviesa d'erudita, traça i bon gust-- l'autèntic valor i datació d'una terracota ignota que estotja una humil esglesiola perduda entre valls i cims de somni. La satisfacció no fa que s'oblidi d'homenatjar l'autoritat d'una mestra com l'escriptora Vernon Lee (1856-1935) --Wharton el 1904 li va dedicar Italian Villas and their Gardens--; o d'emmirallar-se en alguna descripció d'una gran predecessora, la viatgera lady Mary Montagu (1689-1762), genial autora de Cartas desde Estambul, de qui elogia també, amb no menys elegància, el do per a l'escriptura. La nòmina de magnífiques professionals no acaba pas aquí.

El tercer, el conformen algunes incursions per França de 1906 i 1907. Si Wharton s'estima Itàlia amb tot el cor, en l'amor per França frega la idolatria. Aquesta dolça França --que encara ara es pot assaborir quan hi transites per carreteres secundàries-- vista des del seu cotxe, un Panhard a qui deien «George» en honor de Sand, és clar, que li restitueix l'encant de viatjar perquè l'allibera «de las servidumbres y los engorros del ferrocarril, [...] de la obligación de acercarse a cada ciudad por esas zonas de fealdad y desolación que el propio tren crea». Les pàgines dedicades a George Sand (1804-1876), autora, entorn i context --físic, literari, social-- poden il.lustrar aquest bell apartat. Confirma la passió per França la immensa tasca humanitària que hi va dur a terme durant la Primera Guerra Mundial i que va fer que fos la primera estrangera que guanyés la Legió d'Honor Francesa, o que sigués una de les primeres reporteres d'aquesta mateixa guerra, mèrits que sempre queden en tercer pla davant proeses com ser la primera doctora honoris causa per la Universitat de Yale o la primera escriptora guardonada (el 1921 per L'edat de la innocència) amb el Premi Pulitzer.

Perquè Wharton sempre manté intacta la fam de viatge, alimentada pel plaer del que ja ha viscut i la il.lusió pel que encara no ha vist.

El quart, són retalls d'un viatge al Marroc del 1917. Més que recomanable tot i que queda una mica fora de lloc sobretot perquè els dos fragmentets que el componen formen part d'un bonic llibre unitari traduït ja al castellà: En Marruecos (2008). De tota manera, el que hi descriu és interessantíssim, més que pels indrets i edificis, que també, pels comentaris sobre «rendez-vous» o sobre l'opressió i l'embrutiment de les dones en els harems, «sepulcros blanqueados», on es propugna una «vida sexual y doméstica que se basa en el esclavismo».

El cinquè i últim apartat, més breu, es dedica a alguns viatges per Espanya (1925-1930), potser perquè la seleccionadora vol acabar el llibre amb viatges per la «seva» geografia (¿què no donaria jo per poder llegir el que va apuntar de Barcelona o sobre les esglésies romàniques i gòtiques de Catalunya explorades intrèpidament amb el seu «George»?).

Tanca el cercle: si quan tenia quatre anys hi va fer el primer viatge amb diligència, els últims sojorns tenen tota l'alegria i la proximitat del cotxe. Planejat com a últim llibre de viatges, no el va arribar a escriure mai. Això fa que, perquè la secció tingui un cert gruix, s'allargassi amb un breu embrió d'un diari a penes embastat. Per a mi, però, aquest dietari amb prou feines esbossat no té preu: és on comença tot. És com veure el naixement d'un riu: un bassalet, un fil d'aigua, un lleu borbolleig --aventura i joia de tantes excursions-- que, terres enllà, acabarà convertint-se en un impetuós i ric cabdal. L'abc de la creació.

Tan essencial com els fets que hi consigna perquè un viatge sigui: «21 de Septiembre. Madrid. Descansamos y nos lavamos». Sovint comença amb expressions com «Día perfecto», «Mañana perfecta», pòrtic de moments feliços que en altres papers trobem ja concretats: «Seguimos hasta La Seo [d'Urgell], la iglesia románica mejor conservada y más bonita que he visto nunca». I l'honor de ser el lloc més formós és concedit un i altre cop a cada viatge, i és sempre veritat (com cada amor, que mentre dura, és etern).

Perquè Wharton sempre manté intacta la fam de viatge, alimentada pel plaer del que ja ha viscut i la il.lusió pel que encara no ha vist. Exquisida, es decanta per contemplar i valorar l'art també amb el sentiment, el record i l'emoció:

«¿Cuántas veces, por ejemplo, nos hemos sentido atraídos de manera irremediable, no por la Transfiguración o por la Venus de Milo, sino por obras menores que tal vez contemplamos por primera vez en un momento feliz, o que mantienen un poder especial de sugestión del que carecen, por su perfecto equilibrio, las grandes obras maestras?»

El gust per les obres menors traspua tant en les notes presses a corre-cuita com en la prosa acabada, així com la fidelitat a allunyar-se amb totes les seves forces (ja sigui amb carruatge, tren o cotxe) de les rutes de les postals per acostar-se a les obres dels marges:

«¿Quién al viajar no se ha sentido tentado por la visión de lugares semejantes, sin nombre, imposibles de encontrar luego incluso con los más detallados mapas y guías de viajes?», que li fa prometre, peremptòria i tossuda --geni i figura--, «cuando por fin perdimos de vista sus torres, que al año siguiente volvería y le obligaría a confesar su nombre.»

En perfecta consonància, fuig amb horror de les restauracions. En aquest fragment s'ajunta tot:

«Podría parecer que un vistazo al Baedecker [...] debería haber subsanado esta omisión, pero me refiero, claro está, no a los puntos que perviven como los más importantes de la peregrinación, sino a aquellos que casi han desaparecido del mapa --y entre ellos están los más encantadores--, o a aquellos cuyas descoloridas glorias han sufrido menos con la restauración, y nos proporcionan una idea más vívida de su apariencia original.»

Si el 1925 va trobar que, tant per dins com per fora, Frómista estava massa restaurada, ¿què en diria ara?