BLOGS

El crepuscle de les símies

06/08/2014 07:41 CEST | Actualizado 05/10/2014 11:12 CEST

Aquest article també està disponible en castellà.

Arriba un dia que ja tens edat per permetre't alguna vel.leitat. Total que --segurament hi va tenir a veure el relax de l'agost-- vaig decidir que podia estrenar-me en el planeta de les mones i me'n vaig anar a veure El amanecer del planeta de los simios, de Matt Reeves (EUA, 2014).

Primera consideració: la pel.lícula s'entén perfectament per si sola encara que no n'hagis vista cap altra. Segona consideració: és la primera pel.lícula subtitulada que, en comptes de desanimar, engresca, l'anglès de les mones hi és perfectament comprensible. En un moment de reprovable indulgència fins i tot et pot fer pensar que en saps.

No descobriré cap misteri si dic que el film tracta entre altres coses de la difícil convivència entre persones i micos, o el que és el mateix entre el gènere humà i l'altri. Sigui qui sigui l'altri. Perquè l'acció passa després d'una epidèmia de grip atribuïda a les mones que es podria llegir com a transsumpte de la sida. O, si anem a un detall de la pel.lícula, transsumpte potser de la població negra, per exemple, de la gent negra protagonista de La cabana de l'oncle Tom, o de tants i tants films de Hollywood. En efecte, hi ha un paratge en què un mico vol fer-se simpàtic a uns homes i --sabedor de com les gasten i de com són, no en va va passar gran part de la seva vida empresonat i sistemàticament torturat per representants de la humanitat-- perquè se'n refiïn, no para de fer «monades», el comportament enze, naïf i tòpic que la humanitat espera de les bèsties, ja siguin mones, dofins o el que sigui.

En tot cas, la capacitat de la parla, el somriure i les llàgrimes agermanen (algunes) persones i mones en una pel.lícula que ve a dir que de males ànimes n'hi ha tant entre les mones com entre la gent. Que s'assemblen més mones i persones dolentes entre si (o les bones entre si) que no pas homogeni és el gènere humà o el gènere simiesc. I que és molt més fàcil desencadenar el mal (amb una petita espurna n'hi ha prou) que no pas el bé. Tot això amanit amb força escenes d'acció guerrera, pel meu gust massa llargues, cansades i avorrides, però potser m'ho fa dir la ignorància que tinc sobre aquest determinat gènere.

Tercera consideració: els tòpics continuen i, malgrat ser una pel.lícula del 2014, hi ha només una única i sola dona com a representant del gènere femení dins el grupet protagonista humà, i encara perquè potser han considerat que no és bo que l'heroi estigui sol, o potser perquè s'ha de guanyar la confiança del fill del seu company (no entens que li costi tant si es té en compte que el nano és la mar de bon Jan). Sabem un únic nom de dona, una única dona individualitzada.

De tota manera, respecte a les mones la cosa és molt pitjor. Ni un nom que en tregui de l'anonimat ni una, que la individualitzi, que la personalitzi. L'objectiu només es fixa en la dona del cap de la tribu, en Cèsar. Potser perquè ha de parir, potser perquè no és bo que el mico estigui sol, potser perquè alguna bèstia ha d'emmalaltir perquè així la doctora la pugui curar. Per cert, cap al final, el cap de les mones manifesta amb emoció transcendent que el protagonista humà masculí és un bon home; ens quedem, però, sense saber què pensa o què sent respecte a la protagonista humana femenina; guionistes i director ho han considerat irrellevant o directament menyspreable; de fet, ni se la mira en tota l'estona.

El tractament de les símies és francament detestable i deplorable. Perquè les distingim dels mascles els han plantificat una diadema o tiara que --i perdonin la fàcil però gairebé obligada redundància-- fa que estiguin d'allò més mones i que, inversemblantment, no se la treguin ni per parir; curiosament, fa que sembli que duguin vel, que visquin en un harem. Els mascles ho fan tot; mentrestant, elles es deuen dedicar a fer reunions de tupperwares dalt d'un arbre no molt alt o bé van a la perruqueria. I és que no fan que es depilin perquè la i els guionistes no hi deuen haver caigut.

En aquest aspecte, el film segueix el camí obert per En busca del fuego, del director Jean-Jacques Annaud (Canadà-EUA-França, 1981). Pel.lícula que, per a la meva perplexitat, es passava als instituts com a recurs didàctic. No cal ni dir que, malgrat el vistós llenguatge gutural inventat per Anthony Burgess i el llenguatge corporal dissenyat i supervisat pel prestigiós Desmond Morris, les homínides (o hominoides) hi eren pràcticament inexistents i absents. Fins aquí va arribar la pruïja per la ciència i la modernitat. En començar la pel.lícula, en el petit poblat, no s'hi veia cap criatura, potser perquè les respectives mares les havien anat a dur a la guarderia. Una única protagonista hi destacava, potser perquè d'alguna manera s'havia d'exemplificar que un dels avenços de la humanitat era passar a fer l'amor (heterosexual) de front --cara a cara-- i no amb el mascle darrere. Quina necessitat hi havia de més d'una dona si, com demostra gran part de còmics --des d'Asterix a Tintín, passant pels Barrufets--, totes les homínides (o les mones, o les dones) són iguals i, per tant, amb una ja n'hi ha ben bé prou?

En Busca Del Fuego from Quintos on Vimeo.