Eulàlia Lledó Cunill

Recibir actualizaciones de Eulàlia Lledó Cunill
 

El pes del cos

Publicado: 06/07/2013 10:09

Aquest article també està disponible en castellà.


Atònita, llegeixo en una notícia d'un diari el següent: «Sentencia judicial devastadora contra Silvio Berlusconi. El exprimer ministro y hoy senador italiano ha sido condenado esta tarde a siete años de cárcel por el caso Ruby y a la inhabilitación perpetua para ocupar cargos públicos. El Tribunal de Milán -compuesto por tres mujeres- lo encontró culpable de abuso de poder y de prostitución de menores». L'endemà s'hi insistia gairebé fil per randa en l'editorial: «Un tribunal de Milán formado por tres mujeres ha dado por probado que el ex primer ministro y líder del Pueblo de la Libertad (PdL) tenía organizada un red de prostitución en su villa de Arcore, donde se organizaban fiestas con jóvenes que recibían dinero y regalos a cambio de sexo». «Devastadora», una sentència?, no ho és més aviat el delicte del polític? El tribunal ha provat o ho «ha donat per provat»? Detalls, potser manies, però que fan pujar la mosca al nas. Com la manera tan innecessària i curiosa -regals (?) inclosos- de definir la prostitució (de fet, el diari, com tants d'altres, la propicia ja que n'admet anuncis). Ara, el que ja no són detalls ni manies és aquesta contravenció d'una de les divises del periodisme, em refereixo a la llei d'economia: per quins set sous es malgasten quatre paraules per especificar el sexe de les jutgesses?, és rellevant?, aporta res al cas o a la sentència? Per què fe planar, com a mínim, l'ombra del dubte sobre l'actuació de les magistrades per mor del seu sexe. (Sense embuts Berlusconi les va voler insultar titllant-les de feministes i comunistes, epítets que donen més informació sobre ell que no pas d'elles; de la mateixa manera que es va ben retratar qui va qualificar de lesbiana i borratxa Mari Trini quan la cantant va cometre el crim de ser la primera de presentar-se a la tele amb texans.)

Si hi ha algú que pensa que és significatiu que tres magistrades jutgin els crims sexuals d'un home que faci la prova de la inversió i es pregunti si no trobaria estranya una redacció que digués: «El Tribunal de Milà --compost per tres homes-- el va trobar culpable d'abús de poder...»; que miri la realitat, faci memòria i pensi en els molts tribunals compostos tan sols per homes sense que ningú hi vegi res d'estrany o sospitós. Que recordi que no és fins fa molt poc, poquíssim, que qualsevol delicte sexuat el jutjaven (a molts llocs del món encara és així) únicament homes; que els comportaments sexuals que jutjaven només homes tenien penes diferents (a molts països del món encara és així) si els cometia una dona o un home: les penes i condemnes eren molt més severes per a les dones; aquestes parcials i discriminatòries lleis, no cal ni dir-ho, les havien perpetrat exclusivament homes (a molts estats del món encara és així). Malgrat això, no és gaire freqüent dubtar i posar en qüestió la imparcialitat dels homes. És insòlita una declaració com la de la magistrada del Tribunal Suprem, Celsa Pico, que posava de manifest la doble mesura i moral que representa jutjar la manera de vestir quan es tracta d'una acusada, aspecte que no es contempla pel que fa als homes. Tothom té al cap algun cas esfereïdor de cruel i injusta sentència amb faldilla inclosa.

És perfectament coherent amb aquesta manera de presentar les professionals, en aquest cas les jutgesses; per tant, no és gens estrany, tot i que sí força preocupant (encara que la premsa no se'n faci creus), que l'acusat José Bretón es pugui permetre el luxe de dir: «¿Siete mujeres en el jurado? Ya estoy condenado».

 
Seguir a El HuffPost