BLOGS

La Cimera Nuclear d'Holanda i les cambreres

02/04/2014 07:32 CEST | Actualizado 01/06/2014 11:12 CEST

Aquest article també està disponible en castellà.

Què passaria si la cancellera Merkel o qualsevol altra mandatària exigís que l'ambaixador de, per exemple, l'Aràbia Saudita, de l'Afganistan, de l'Iran, es descofés (o es posés un barret, que per al cas és el mateix) si volia ser rebut en audiència?

És tan impensable que simplement no ens ho podem ni imaginar. Doncs bé, això és el que passa -sense que ni en fem esment- a la inversa quan enviades especials, ambaixadores, mandatàries..., es veuen obligades a vestir i a saludar els homes tal com manen els homes. Inclòs el Papa de Roma, que pertot se'n fan, de bolets, quan plou. Només li han plantat cara a cap descobert, Merkel, Rousseff i em sona que Clinton.

Val la pena recordar-ho perquè fa pocs dies la premsa es va fer ressò que l'empresa de càtering que es va encarregar d'atendre les taules de la Cimera Nuclear d'Holanda va decidir utilitzar en exclusiva homes joves per evitar que els líders «es distraguessin». Es diu que potser també hi va influir que hi hagués representants de països àrabs, que potser Holanda va renunciar als estàndards occidentals per adaptar-se als d'ells. Que l'adaptació justament en aquest cas anés en aquesta direcció és altament preocupant. Sigui per la raó que sigui, i contravenint tant el sentit de la realitat com les estadístiques, devien suposar que tots els líders sense excepció són heterosexuals.

A la cimera, va assistir-hi Merkel, la presidenta surcoreana, Park Geun-hye, la ministra sud-africana, Maite Nkoana-Mashabane, la primera ministra danesa, Thorning-Schmidt, la presidenta lituana, Grybauskaitê, o la primera ministra noruega, Solberg (és a dir, més del 10 % de la taula atesa només per cambrers eren polítiques). D'això se'n desprèn que creuen que a les líders no els distreu res de res, vaja, que són de pedra (o potser pensen que totes són lesbianes). Aquesta absència de desig atribuïda a les dones és, recordem-ho, la coartada clàssica i tòpica de la misogínia -religiosa o no- per tractar com a unes desvergonyides, per titllar de putes, les dones que mostren algun desig.

Curiosament, sí que va haver-hi cambreres per atendre la resta de participants de tots dos sexes de la reunió. Per alguna raó ignota o no es distreuen o no importa que es distreguin.

Si aprofundim una mica més, ens assabentem que la primera proposta de l'empresa (l'amo és un home) va ser -i no gens curiosament ni per casualitat- que la taula fos atesa només per cambreres vestides amb un cenyit vestit blau (no me'l vull ni imaginar). El Ministeri d'Exteriors va dir que no i això els va dur a escollir homes. Podia haver optat per cambreres vestides discretament com els cambrers que finalment van treballar-hi, però ni li ho devia passar pel cap. M'ho fa dir dues coses. D'una banda, la gran quantitat de vegades que jugadores d'equips de diversos esports s'han queixat perquè la federació (nacional o internacional) les obligava a vestir d'una determinada manera (incòmoda per fer esport i tendent a marcar cul i ensenyar cuixa i pit). De l'altra, la circumstància que l'amo de l'empresa va manifestar que si afegeixes tres rosses platí a un grup de vint homes la uniformitat s'esguerra. No deixa de ser notable que parteixi de la base que una abassegadora major part de les dones és rossa platí, i si ho són, indefectiblement són totes com la malaguanyada Marilyn Monroe. En fi.

Per desgràcia, no es tracta d'un fet aïllat. Dos fets ben diferents ho mostren. Poc després de llegir la notícia sobre càtering, veig el vídeo de l'estudiant (amb vel islàmic inclòs) agredida i encalçada --en un escenari d'una gran violència-- pels seus, diguem-ne, col.legues de la universitat del Caire.

L'altre no és un atac, ni una agressió; fins i tot és possible que es tracti d'un elogi. És l'últim d'aquest estil (ben freqüent a la premsa) que m'ha caigut a les mans. En un ponderat article sobre la transformació de Tànger, l'autor parla amb la directora de la filmoteca de la ciutat, amb Malika Chaghal, i tot d'una fa aquest incís: «-em diu [Chaghal], els cabells arrissadísims, a tirabuixons-». Algú es podria preguntar com lliga aquest fragment amb els casos de les cambreres i l'estudiant egípcia. Molt senzill: per amable que sigui, el comentari sobre l'aspecte físic de la directora és gratuït, no ve a tomb i, sobretot, no aporta res a l'article.