Eulàlia Lledó Cunill

Recibir actualizaciones de Eulàlia Lledó Cunill
 

La llefiscosa reverència

Publicado: 26/03/2013 07:09

Aquest article també està disponible en castellà.

L'Església catòlica té papa un altre cop. La primera persona del plural, habemus, no és res més que un altre intent d'universalització; molta gent ni en té, ni en vol, ni l'hi interessa.

Podria sobtar la llefiscosa reverència amb què la major part dels mitjans tracta la qüestió, si no sorprèn és perquè ha esdevingut costum. La felliniana ascensió --totes les campanes de Roma voleiant-- de Ratzinger al cel de Castel Gandolfo va fer oblidar en sec a molta premsa un papat d'extrema dreta, l'intent d'acostament a les postures més carques i reaccionàries --les de Lefebvre--, la involució del dimitit Papa (iniciada ja per Wojtyła) respecte al Concili Vaticà II o, sobretot, el revoltant menyspreu cap a les dones.

Alguns mitjans fan notar aspectes interessants tant del moment de l'Església catòlica com del nou Papa. Fan esment que mai un papa de l'era moderna no havia dimitit; que mai un papa no havia estat llatinoamericà (en una paraula: americà); que mai no hi havia hagut un papa jesuïta.

N'hi ha que fan èmfasi en les tasques que té per davant. Per exemple, la d'airejar una casa obscura i resclosida tancada amb pany i forrellat, la de dotar l'Església catòlica d'un discurs social que pogués convertir-la en un referent ètic creïble, la de deixar net com una patena el banc més opac, sinistre i negre de la cristiandat (tot i que més que una missió, això potser requereix un miracle).

Amb extrema unció, d'altres mitjans parlen de l'àlies amb què s'ha batejat, de si va anar a l'hotel on s'allotjava a pagar en persona la factura de l'allotjament, de si va preferir anar a sopar amb autocar juntament amb la tropa de cardenals en comptes de fer servir una limusina, de la capacitat de fer broma i, en algunes coses, de relativitzar. Escruten aquestes anècdotes com si fossin les claus per interpretar el nou papat. Fins i tot es dediquen a narrar amb detall la relliscada de la sala Clementina.

Encara uns altres, amb devoció, es dediquen als aspectes físics. Parlen, per exemple, de la qualitat i noblesa del metall de la creu que lluïa al pit, del color de les sabates, de si la primera sortida al balcó va ser de blanc immaculat, sense rastre de la musseta de seda vermella folrada d'ermini que tant ha agradat a d'altres papes i es dediquen a interrogar-ne els significats com si estiguessin davant l'oracle de Delfos.

Per cert que parlar de seda i de setí, d'or i de pedreria, de púrpures i de roigs encesos, de llenceria fina és, en aquesta ocasió, perfectament pertinent. Com ho hauria estat constatar que les polítiques d'aquest país gosaven, per exemple, presentar-se davant d'un papa sense la submissió d'una mantellina, anés acompanyada de folclòrica pinta o no. Fins i tot Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern d'un país laic, va transigir i es va plantificar, no una mantellina però sí una boina negra que, tot s'ha de dir, li donava un aire a mig camí entre una existencialista i una partisana (ja pot anar-se vantant, cofoi, Occident de tenir superada la qüestió del vel). Germanes d'unes altres religions monoteistes, també extremament misògines, que coincideixen a veure en el cabell en llibertat de les dones l'esca del pecat, potser haurien agraït l'exemple. D'altres mandatàries de països laics han acudit a una cita papal amb el cap descobert, és a dir, ben alt. Merkel, segur; em sona que Clinton, també. Com que el nou Papa és tan proper, humil i procliu a trencar el protocol, suposo que no hi tindrà res a dir.

Aquests detalls em porten a finalitzar aquestes línies preguntant-me (si no vull perdre la fe) per què la premsa no es fa més ressò del fet que el Vaticà és un dels Estats que no reconeix els drets (humans) de les dones, com no ho fan tampoc, per exemple, Iran o el Iemen; per què silencia que l'Església catòlica s'arrengleri sense excepció amb els països més vomitivament masclistes a cada reunió internacional per mirar de retallar --perfectament coordinats-- una mica més algun dels drets elementals de les dones; per què un Estat laic com el d'aquí hi envia un príncep, un president de govern (i cònjuges) i, no un ministre, no, sinó tres, i del més alt rang, a la cerimònia d'entronització; perquè tracta com una minúcia i no una qüestió estructural (bé que hi ha rabines i no cau foc del cel) que l'Església catòlica barri ferotgement el pas a capellanes o sacerdotes (que quan n'hi hagi, saber com se n'han dir serà bufar i fer ampolles).

 
Seguir a El HuffPost