Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Preferents i gosadia

Publicado: Actualizado:
Print Article

Aquest article també està disponible en castellà.

Es parla força, i amb raó, de les preferents, de l'estafa que està suposant per a molta gent a qui se li estan escolant dramàticament de les mans com si fossin aigua.

Hi ha un aspecte en la narració del que passa amb les preferents que crida l'atenció i és simptomàtic. Els mitjans de comunicació sovint presenten com a víctimes les persones que van comprar preferents: velletes que no hi toquen gaire, malaltons d'avançada edat -de vegades amb patologies que els incapaciten per prendre decisions econòmiques-, jubilades i jubilats sense instrucció ni criteri; en definitiva, gent que per una raó o altra no podia saber què es feia. Tot això ho amaneixen amb unes caixes i bancs que despietadament, amb mala idea i sense gota de compassió van abusar a consciència de tota aquesta gent venent-li un «producte» (n'hi diuen així) que sabien que era podrit i que no podien entendre de cap de les maneres. No tinc cap dubte que hi ha persones amb aquestes característiques a qui, amb perdó, han ben fotut, ni, sobretot, de la perversa finalitat i sinistres objectius de les entitats bancàries, però pel que fa a les experiències de prop meu, la realitat no pot ser més diferent.

Conec diverses persones que van comprar preferents. Cap d'elles és anciana, enze, disminuïda física o psíquica, o illetrada --fins i tot una és una flamant, lògica, deductiva i inductiva professora de matemàtiques--; al contrari, si alguna cosa les caracteritza és la seva capacitat de comprensió i reflexió, així com la de prendre decisions racionals; en definitiva, la intel.ligència (molta de la gent afectada que s'ha agrupat per recuperar els seus diners que surt als mitjans també en mostra grans dosis). Quan expliquen els fets, indefectiblement diuen que tenien una determinada quantitat de diners, que van anar a la caixa o al banc i van parlar amb la persona que normalment les atenia (aquí en diuen el nom de fonts, prova inequívoca que els era propera, així com l'oficina i els anys que feia que hi tenien compte) i com que l'empleada o l'empleat els va assegurar que les preferents eren una opció sense perill i que, quan volguessin, podrien convertir-les en diners --com així va ser, si va caler, abans que esclatés la crisi--, li van fer cas. Segur que en la lletra menuda (de vegades ho és tant que és il.legible) deia que era possible que passés el que ha passat, de la mateixa manera que a la major part de prospectes de qualsevol medecina explica que pot ser molt pitjor el remei que la malaltia i, malgrat això, tu te la prens. Per dues raons, en primer lloc perquè és obligat, per poques probabilitats que hi hagi, que t'avisin de les possibles penes de l'infern que comporta la pastilla en qüestió, en segon lloc, perquè tens almenys una relativa confiança amb qui te l'ha receptada. És a dir, que amb les preferents el que hi ha hagut és una fractura, segurament irreparable, en la confiança dipositada. Això fa, al meu entendre, que el cas sigui, segons com, encara molt pitjor i agafi més envergadura.

Si anem a l'altra banda del taulell, conec gent que treballa a la banca i no tenia cap sensació que la cosa hagués d'acabar com sembla que acabarà; tan poc s'ho esperava, que fins i tot n'hi va haver que va comprar preferents. Sembla, doncs, que els oferien alguna confiança. De tota manera, també hi ha alguna rara i escadussera gestora o gestor que va desaconsellar comprar preferents, que no se'n refiava, que no li semblaven una bona cosa. Per què aquest tipus de persona gairebé sempre és tan desconeguda que sembla clandestina?, per què habitualment no hi ha cap mitjà que es faci ressò del que sap i diu?

I ara ve la gosadia. No tinc cap idea d'economia llevat de gestionar amb més o menys fortuna els meus guanys i les meves despeses; per tant, el que ara diré pot ser un disbarat dels més grossos, però el que ha passat amb les preferents em fa pensar dues coses. La primera: que tant hi va haver gent amb criteri i senderi com amb sense que en va comprar; que es pot trobar gent de bona fe (la màxima bona fe possible si es té en compte que treballen a la banca) entre qui les va recomanar i gent que les va encolomar amb tota la mala intenció possible (el cas de Mataró podria donar moltes pistes); és a dir, res que no passi amb d'altres productes bancaris. La segona: que no hi ha sortida, que el sistema econòmic està basat --com ho estava la bombolla immobiliària (la tornaran a inflar de seguida que puguin), la fabricació de cotxes (així rebenti el planeta), etc.--, en una permanent fugida endavant piramidal i que no és que aquest «producte» fos especialment abjecte (tot i que ho era) i que per això ha petat, sinó que ho aniran fent tots a mesura que la crisi es vagi agreujant i agreujant --que sembla no tenir fons--. Penso en Xipre.

Información cedida por ver más