BLOGS

S'ha presentat a les eleccions Nicola Sturgeon?

16/05/2015 09:58 CEST | Actualizado 16/05/2016 11:12 CEST
HANNAH MCKAY/EFE

Aquest article també està disponible en castellà

Llegeixo un article que parla de la incidència que té el Partit Nacionalista Escocès (SNP) en la situació política a la Gran Bretanya i en les eleccions.

La líder indiscutible del SNP és Nicola Sturgeon, una figura molt reconeguda a Escòcia i coneguda arreu especialment a partir de l'actuació estel.lar al debat polític amb la resta de partits del passat 2 d'abril. Perplexa, veig que ni se la cita. L'articulista només parla de polítics i masculins exlíders. Cosa ben estranya atès que la brillant i stronger Sturgeon alguna cosa deu tenir a veure amb l'auge creixent del seu partit. Si, segons l'article, tan important és el reiteradament citat i alabat exlíder (Alex Salmond, m'agrada dir les coses pel seu nom i reconèixer tothom) i tan irrellevant és la no anomenada líder actual, un cop retirat el gran home, el partit només faria que baixar i baixar. Justament ha passat el contrari: 56 escons de 59 possibles no sembla un mal resultat electoral. És molt possible que l'articulista pateixi un freqüent mal, especialment entre alguns homes: el de no veure més enllà del cos de les dones (incloses les líders) i que aquesta sigui la causa de l'omissió.

Canvio de diari i surto del foc per caure a les brases. Llegeixo un article que parla d'un llibre d'un filòsof italià, El complejo de Telémaco (difícil títol per identificar-t'hi si ets dona). Segons l'article: «Una vez ida la autoridad paterna, las demás autoridades comienzan también a evaporarse, detrás del padre van cayendo en el descrédito los gobernantes, los políticos, los sacerdotes, el rey, los soldados y los policías, y casi cualquiera de esas figuras públicas que en el siglo xx tenían una sólida e incuestionable autoridad, ha visto como el respeto que su figura imponía se ha ido diluyendo». Realment, no sé on et pots incloure si ets dona. Però és que més enllà afirma: «Durante el siglo pasado, y los siglos precedentes, el padre era la autoridad, era el que indicaba el camino, el que daba consejos sobre la relación con los amigos, o con las novias, el que nos enseñaba a lustrar los zapatos y a reparar la bicicleta, era el que sabía todas esas cosas que hoy los jóvenes aprenden con un tutorial en Internet». Tot això feien els pares? Quins? Les mares no tenen cap autoritat, no indiquen cap camí, no donen consells sobre la relació amb amistats, nòvios i nòvies, no ensenyen (o ho intenten) a enllustrar sabates i a muntar (i fins i tot arreglar) la bicicleta? De què i de qui parla l'article?, a qui s'adreça?

I aleshores salta el cas de la mare (per cert, com es deu dir?) que s'emporta a mastegots el fill dels disturbis de Baltimore. La premsa se n'ha fet prou ressò i ha analitzat (i criticat) amb pèls i detalls l'actuació de la mare: si els clatellots haurien d'haver estat menys (o més), si amb la mà oberta i no amb el puny, si van ser amb el puny o no, si es va excedir, si aquí això seria maltractament, si va fer bé però fins a un cert punt. Tothom hi ha gosat ficar cullerada. L'habitual judici sumaríssim a gairebé qualsevol actuació femenina (i més si ets mare).

Llavors en recordo unes altres. Les mares que la Justícia uruguaiana empresona perquè els seus fills menors han delinquit. Tal com ho senten. Alguns jutges consideren que, per part de les mares, hi ha una «omisión de los deberes inherentes a la patria potestad». D'altres jutges, a pesar que les dones no han comès cap delicte ni tenen antecedents, consideren que és bo que penin perquè «hay que tener en cuenta que los menores son muy madreros. Si ven que les empiezan a encerrar a la madre puede cambiar algo».

Sí, sí, m'ho acaben de treure de la boca: si hi ha algun pare que no està ulissejant no se'l persegueix; en aquest cas la pàtria potestat masculina és irrellevant, queda en suspens. La notícia no ha indignat ningú (inclosa l'esquerra uruguaiana) ni ha tingut el més mínim ressò, no s'ha creat tampoc cap plataforma de suport a les innocents. Una espera que el comentarista d'El complejo de Telémaco se'n faci creus i reflexioni sobre l'autoritat materna, sobre l'autoritat femenina. O que l'autor del llibre es faci (simbòlicament) el seppuku, atès que qüestiona alguna de les parets mestres de la seva obra.

Intento aconsolar-me amb la literatura i aprofito que insòlitament han premiat un autor de la perifèria ibèrica amb el premi Cervantes; concretament, el barceloní Juan Goytisolo. En les mil tres-centes cinquanta paraules del seu discurs a la cerimònia de lliurament del premi, Goytisolo se les enginya per citar llargament Cervantes i el seu Quixot. També Manuel Azaña, Fernando Pessoa, Dámaso Alonso, Góngora, Carlos Fuentes, Cristóbal Pérez Pastor, Luis Cernuda i Gabriel García Márquez, les masculines novel.les La regenta i La lozana andaluza, i, per extensió, Leopoldo Alas «Clarín» i Francisco Delicado, i alguns personatges masculins de novel.les. Al.ludeix, com a mínim, a Mario Vargas Llosa.

Tothom és ben lliure de citar qui vulgui o pugui, per descomptat, però no sembla de cavallers errants, a qui don Quixot demanava «deshacer tuertos y socorrer y acudir a los miserables», citar només poderosos, consagrats i famosos escriptors, escrividors o literats --alguns immersos, per cert, fins a les orelles en l'exquisida merda de la glòria--.

Poc podrem si no podem citar ni una sola escriptora, ni una sola aprenenta de escrividora, ni tan sols una miserable literata.