Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Boca muda, mai no és batuda

Publicado: Actualizado:

A començament d'aquest mes d'octubre, arran de la decisió del jutge Santiago Pedraz d'arxivar les diligències obertes contra vuit de les persones que van organitzar les protestes del 25 de setembre a Madrid, el portaveu adjunt del Grup popular en el congrés, Rafael Hernando, a més de considerar l'actuació del magistrat d'indecent i de demagògia política el va titllar de "pijo àcrata". A la vista del rebuig que aquestes declaracions van provocar (la premsa s'ha fet ressò sobretot de les respostes corporatives), Hernando va al.legar que ell no havia dit que l'altre fos un pijo àcrata sinó que havia dit que havia actuat com a tal, i un cop aclarit això es va quedar tan ample. Si són certes les cites literals dels diaris, de fet, Hernando va manifestar textualment que «encara que ell -el magistrat- pretengui anar de pijo àcrata, en realitat és un jutge de l'Audiència Nacional»; és a dir que la cosa potser és més greu, atès que, al seu entendre, el magistrat no se n'acaba de sortir en l'intent d'actuar com a pijo àcrata. De tota manera, el millor va arribar després. D'una banda, afirma que la crítica al jutge és una "valoració" i no una "desqualificació personal"; sobta que les vegi com a incompatibles: una valoració pot ser perfectament una desqualificació personal (o una qualificació); al marge, admeto que no se m'escapa l'objectiu del matís, però sí la pretesa diferència. D'altra banda, el polític del PP, es disculpa assenyalant que si el magistrat s'ha sentit ofès, li demana excuses, però manté les crítiques que havia fer anteriorment ja que així ho pensa i sent. Ens trobem davant d'un comportament que comença a esdevenir un perillós, estès i pervers clàssic: he dit el que he dit i si algú s'ofèn, ho sento, però dic el que dic. Semblaria, doncs, que si t'insulten la culpa sigui teva, siguis tu qui tens el caprici d'ofendre't i que no tingui res a veure amb el fet que un insult és un insult. L'única disculpa raonable passa per demanar perdó retirant l'insult (noteu la simultaneïtat del gerundi).

Un altre comportament reflectit en la llengua que també fa pudor i que esperem que no esdevingui clàssic, el podem veure en les declaracions postpartit del derbi -batejat abusivament com a clàssic- que fa pocs dies va jugar-se a Barcelona entre el Barça i el Madrid. Mourinho, l'entrenador del Madrid, en la preceptiva roda de premsa subsegüent, va declarar que el Madrid és un club senyor -da-li amb el señorío- que no parla de penaltis no xiulats (se suposa que es referia a un hipotètic penalti comès pel rival i no a un altre que potser va infligir un jugador seu a un de l'altre equip); de fet, la insistència a manifestar que la filosofia del Madrid (noble y bélico adalid) és no parlar dels àrbitres i presentar-lo com un club "senyor" és altament sospitosa i simptomàtica. D'una banda, no sembla que el club practiqués aquesta filosofia els anys passats (ni ell, ara o abans); d'altra, semblaria raonable que el señorío emanés de les actuacions i no fos pas una simple autoproclamació. Tornem a l'inici, però; Vilanova, l'entrenador del Barça que a més de tàctiques i d'estratègies futbolístiques, mostra que també sap llengua, lacònic i concís com és, va dir del seu col.lega que per ser que no volia parlar del àrbitres, ja n'havia parlat. No es pot dir més bé i més clar. La senyorívola estratègia va quedar ben manifesta: dic el que em dóna la gana i, a més, ningú no em pot dir res perquè en realitat no estic dient res.

Sort, en canvi, que hi ha algun tòpic sobre la llengua que decau. També durant el mes d'octubre, el president del Consell general de la ciutadania espanyol a l'exterior (sigui el que sigui això), un òrgan consultiu i assessor que pertany al Ministeri de treball (no sé si cobren per ser-ho o no), el misogin José Manuel Castelao Bragaña va advocar i animar a violar les dones amb una frase que no repetiré. Que un individu amb aquesta inquietant i violenta fila digui, a més, a) que mai ha tingut problemes amb les seves treballadores (hauríem de preguntar-los què tal els ha anat a elles); b) que sempre ha protegit (sic) «la dona»; i c) que, de fet, n'és un devot, posa els pèls de punxa.

S'ha de dir que la reacció ha estat per fi unànime i la dimissió immediata (tot i que potser hauria estat més just un cessament); fa uns anys, tant ell, com, posem per cas, el violador i expresident israelià Moshé Katsav o Dominique Strauss-Kahn, haurien sortit absolutament indemnes de les respectives agressions perpetrades. Tampoc ningú, pel que jo en sé, ha atribuït a la llengua, al.leluia!, la frase pronunciada; fins i tot membres del Consell s'han manifestat més aviat en el sentit que una cosa així no es pot dir, o millor encara no es pot ni pensar. Que no és la llengua, vaja, que és ell.

Aquest article també està disponible en castellà.