BLOGS

Des de Barcelona

18/08/2017 12:56 CEST | Actualizado 18/08/2017 13:24 CEST
EULÀLIA LLEDÓ

Aquest article també està disponible en castellà

Primer va ser l'estrèpit dels helicòpters. Com que no era ni l'11 de setembre, ni l'1 de maig, ni cap diada assenyalada, al cap de poca estona vaig reaccionar i em vaig connectar.

Per les Rambles, l'aorta sempre plena de vida de Barcelona, s'escolava la vida a borbollons. Els cops de massa es van anar succeint, sords i implacables, un darrere l'altre.

Surto al carrer i al meu barri la gent, amb el telèfon a la mà, va a càmera lenta, com anestesiada. Molt poca circulació, cap taxi lliure. Han anat a ajudar i a fer de servei d'emergències. La gent comença a enfilar cap als hospitals a donar sang. No és veritat que es paralitzi tot.

***

Primera hora del matí. Surto de casa i just en aquell moment passa el V15, un dels busos que creuen Barcelona de dalt a baix. Hi pujo. L'autobús no tan sols funciona sinó que també va l'aire condicionat i penso en l'infern multiplicat que deuen ser els atemptats a qualsevol lloc del Iemen, Irak, Paquistan, Afganistan o Síria.

Baixo a una plaça de Catalunya amb molt menys brogit de l'habitual (per sota, a més, s'hi percep un silenci espès), atès que no hi ha circulació privada. A més a més de les forces de l'ordre, hi ha cotxers de bombers i d'altres serveis, torno a pensar en l'infern multiplicat.

Inicio la baixada per unes Rambles insòlitament buides. Molt poca gent, alguna, poca, s'autoretrata. El silenci és eixordador en consonància amb l'estupor de la gent: qui parla ho fa en veu baixa, gairebé en un xiuxiueig.

EULÀLIA LLEDÓ

Tímidament comencen a obrir els quioscos i alguns bars. Les parades de flors, no; potser més tard, potser, demà.

EULÀLIA LLEDÓ

El rellotge de L'Acadèmia de les Bones Lletres, impertorbable, continua marcant l'hora oficial.

La Boqueria, el ventre de Barcelona, està tancada i barrada, un símbol gran d'anormalitat, de vida aturada.

EULÀLIA LLEDÓ

El mediterrani, bell i acolorit regal de Joan Miró al bell mig de les Rambles, davant del Liceu, que ahir era el sinistre blanc on va anar a raure la furgoneta assassina, avui està pres pels mitjans de comunicació, les teles, les càmeres. Com si necessitessin un punt d'ancoratge. Tímidament, algú hi ha dipositat un ram de flors, un cartell verd, algunes espelmetes. És possible que es converteixi en el punt 0 de la commemoració de les víctimes.

EULÀLIA LLEDÓ

A partir d'aquell punt, cada cop menys gent. Passo pel costat de quatre mossos d'aspecte tranquil, un diu: «M'ha semblat entendre que mitja hora per dinar sí que la tindríem». El dia serà llarg.

Al final de les Rambles, el mar blau, també impertorbable i aliè a tot. Ningú a la Passarel.la.

No és fins que pujo que m'adono què és una remor somorta que de tant en tant se sent i que confesso que m'espantava cada cop que la sentia, era com si es congriés una nova tempesta. Són els metros que passen pel subsol. La vida de les Rambles, la cava plena de vida de Barcelona, fa que no se sentin mai.

Passen camions i camionetes de recollida de residus seleccionats; alguna ambulància estacionada a la vorera recorda que a l'hospital del Mar i a molts d'altres centres treballen a preu fet. Torno a pensar en els inferns multiplicats en indrets que semblen llunyans però que són casa nostra.

Els serveis de neteja s'han esforçat i ho continuen fent. Ni rastre, ni indicis, que unes hores abans fos un pou de víctimes mortals, de tanta gent ferida greument, de tant mal per a tota la vida.

Ni rastre tampoc del cotxet de criatura estavellat en un escossell d'un plàtan de les Rambles que, en un obrir i tancar d'ulls, va passar de ser un flamant vehicle a una desferra plena d'humanitat. Espero que la criatura estigui bé; que uns braços amorosos l'hagin pogut arrabassar de la mort.

Hi hauria d'haver un lloc on tanta sang, on tant dolor, on tanta mort, on tant de sofriment de tot tipus, físic, moral, on els patiments de tot ordre, es convertissin en energia i esperança. Avui costa de creure.

EULÀLIA LLEDÓ