Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

L'home que pensa

Publicado: Actualizado:

Aquest article també està disponible en castellà.

La sala 5 del primer pis del museu d'art modern que té la seu a Ca' Pesaro de Venècia està dedicada a L'uomo che pensa. Hi ha escultures, per exemple, de Rodin o d'Adolfo Wilat. Bells i imponents exemplars rumiant greument i de manera transcendent.

La sala següent, la 6, es dedica a Venezia interpreti della Seccessione italiana. Hi ha el retrat d'una dona profundament pensativa pintat per Arturo Martini el 1913 que podria estar dignament dipositat a la sala anterior, m'acosto a la cartel.la, però, oh, desil.lusió!, hi diu: Prostituta. Al llarg de les sales del museu veig algunes dones que pensen, per exemple, a la mateixa sala 6, un Esbós per a figura femenina (1913-1914) de Gino Rossi, però cap ha estat mereixedora de tenir l'honor de figurar a la sala 5; qui ha organitzat les sales no les ha percebudes com a pensadores; ni a elles, ni a cap d'altra. Ai!

Aquest preàmbul ve a tomb d'una sèrie de comentaris que va suscitar la versió castellana d'un article meu publicat fa uns dies. Hi deia que «uns quatre-cents africans (segurament també un grapat d'africanes) el dia abans havien saltat la reixa de Melilla». Concretament, els va provocar la postil.la entre parèntesis, és a dir, fer notar les africanes. Les preguntes complementàries que em faig són dues. D'una banda, quanta gent té en compte i pensa en les africanes que salten la reixa si no s'esmenten explícitament? De l'altra, fins a quin punt la utilització de la paraula «home» a la sala 5 del museu de Ca' Pesaro fa que no ens adonem que no hi ha presència femenina, que no es trobin a faltar les pensadores que no han pensat a buscar en els fons del museu (algunes, com s'ha dit, les tenen ben a la vista); fins a quin punt contribueix a no percebre les dones com a éssers pensants; a esbiaixar i a restringir la presència humana a la sala?

Ho deixo aquí, però abans d'acomiadar-me, tres coses de diferent índole. D'una banda, aprofito per fer-me una mica de publicitat --que espero que tindran la bondat de comprendre i saber perdonar-- i els anuncio que fa poc ha sortit un llibre meu, El fil dels dies (2009-2013), que tracta, entre d'altres variats temes, d'algunes qüestions de llengua relacionades amb les dues preguntes anteriors.

De l'altra, confesso la meva incapacitat per a moure'm per xarxes i fils. Aprofito, per tant, aquestes línies per respondre a una amable lectora (o lector, que mai se sap) del meu últim article que preguntava si per al títol m'havia inspirat en el del llibre La màscara de carn del francès Maxence Van der Meersch (faig extensiu l'agraïment a d'altres comentaris). He de dir que, encara que quan el vaig titular no n'era conscient, és més que possible que el tingués en algun replec del cervell.

Finalment un titular fresc: Toni Bou gana en Bayona y se queda a cuatro puntos de revalidar el título, titular, com és habitual, replicat en un munt de premsa. Quan l'he llegit, he entès que per només quatre punts, l'esportista s'havia quedat amb un pam de nas i sense el títol, el pobre. Doncs no, el repetit titular volia dir que només li calen quatre punts més per ser-ho. Em sembla que ho hauria entès a la primera només mirar el titular si, per exemple, hagués dit: «Toni Bou gana en Bayona y está a cuatro puntos de revalidar el título».