BLOGS
05/03/2020 09:47 CET | Actualizado 05/03/2020 09:50 CET

Ara que arriba el 8 de març

¿Què deu passar quan sistemàticament se’t considera l’hòstia i el rei del mambo no pel que fas o podries fer sinó perquè ets home?

NurPhoto via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

 

Fa un temps vaig tenir una experiència insòlita; única. Altament reveladora. 

Era a Cadis passant uns dies fabulosos de passejos per la platja; de banys eterns. Uns dies de sol, de sorra, de bon peix de la badia, de brisa atlàntica saturada de tota la sal i la gràcia (que són moltes) de Cadis.

Una tarda, d’horeta, caminava pel passeig marítim amb una amiga. Tot d’una, una senyora molt i molt gran que anava amb una cuidadora llatinoamericana va anar caient lentament a terra.

La gent que hi érem a prop —totes érem dones—, hi vam acudir de seguida a veure si podíem fer res. Mentre intentàvem ajudar, la dona que en tenia cura, tota sola la va aixecar amb força i traça, i  enorme rapidesa; n’acostumen a saber molt. Un cop alçada, la senyora que havia caigut es gira cap a mi i d’una manera totalment exagerada i ditiràmbica, sense venir a tomb, un punt ravatada i amb ulls embadalits, s’exclama:

—Gracias caballero, muchas gracias.

Em vaig quedar atònita. No perquè em confongués amb un home; de tant en tant em passa. No ho sé pas: la jeia i els andamis, o la pinta, o la manera d’anar vestida, o l’incipient bigoti i d’altres manifestacions piloses (per a un altre 8 de març queda parlar de les contradiccions que generen els insolents pels als llocs més inoportuns i visibles, i de com tractar i assumir el fenomen). Em vaig quedar perplexa, no per la confusió, no —no era el primer cop—, sinó perquè, francament, jo no havia fet res, res de res. Qualsevol de les que estaven allà havia fet més que jo. I ella, da-li:

—Gracias caballero, no sé qué hubiéramos hecho sin usted... Muchísimas gracias.

Sorprenent i alliçonador. Tot el reconeixement (i l’agraïment) a l’home; indiferentment i al marge del que hagués fet o no. Per aquest motiu, simplement pel fet de ser home. Fins i tot és possible que l’anciana pensés, «veiés», en el seu enlluernament pels homes, que realment qui l’havia aixecada era jo.

¿Què et deu passar quan ets un mascle en qualsevol d’alguna de les variants (home, adolescent, xiquet o nen) i et tracten sistemàticament així?

Em va venir al cap una escena que havia presenciat feia anys pel carrer. Una mare, o una tia, o ves a saber, li deia a un nap-buf que no aixecava dos pams de terra i, com és natural, totalment desvalgut i depenent: «¿si ve l’home del sac, em protegiràs, oi?». No és imaginable la mateixa escena protagonitzada per una mare, tia, etc. i una nena. O encara menys, per un pare, oncle, etc. i una nena. Així, des de ben petits els nens es van acostumant a sentir que tot ho poden, se’ls va potenciant la potència.

¿Què deu passar quan sistemàticament se’t considera l’hòstia i el rei del mambo no pel que fas o podries fer sinó perquè ets home? ¿Quin lloc et deus pensar que ocupes al món?

Tot el reconeixement (i l’agraïment) a l’home; indiferentment i al marge del que hagués fet o no.

Si tornem a la caiguda de la senyora, un professor d’anglès a qui com a deures jo estava explicant l’escena del passeig marítim de Cadis, es va quedar ben parat i em va dir que n’havia viscuda una d’idèntica. Quan era un noi, la seva àvia va caure del sofà i es va posar a cridar; la germana petita del professor hi va anar corrents, la va aixecar i la va seure de nou al sofà. Quan ell va arribar, l’àvia ja era asseguda sana i estàlvia però malgrat això tot van ser agraïments i alegrois cap a ell. 

La noia va fer notar a l’àvia que era ella la que l’havia alçat i no el germà, però l’àvia, impertèrrita, va seguir elogiant, enaltint i valorant l’acció del noi. O sigui que de vegades ja ho saben, ja, que l’acció no l’ha feta el noi, però no hi fa res, deu formar part de l’educació que creuen que els nois mereixen i, per tant, de la creació i conformació d’una certa masculinitat.

¿Quins efectes deu tenir sobre la mentalitat, els sentiments, el cos, aquesta percepció i aquesta (sobre)valoració?

No ho sé, però quan penso en aquests casos, em fa l’efecte que ser home deu ser com anar sempre per una catifa rodant o cinta transportadora de les que hi ha per transitar pels llargs vestíbuls dels aeroports. A les teves passes, s’hi suma l’impuls del rodar de la cinta i, llavors, la teva gambada passa a ser potent, elàstica, digna d’una colossa (el corrector de l’ordinador em diu que la paraula no existeix), gairebé embriagadora. I ser dona, caminar pel costat de la catifa rodant (amb la llengua fora) i, a més, arrossegar una maleta. En alguns països, en alguns llocs, en algunes ocasions, dues o tres maletes; de vegades sense rodes.

(Com deia a sa mare l’excel.lent poeta Sylvia Plath (1932-1963) en una de les últimes cartes escrites poc abans de suïcidar-se (llegida amb perspectiva és esfereïdora), «només necessitaria que algú em digués que ho estic fent bé».)

Que tinguin un boníssim 8 de març.

 

#CuandoElDescansoEsUnSueño