Emocions positives
Tot i que els efectes de les emocions agradables són transitoris, els recursos personals acumulats a través d'aquestes experiències positives són duradors.
Aquest article també està disponible en castellà.
Per fi ha plogut una mica. No cantem victòria. Tanmateix, de no ploure gens a una mica hi ha un pas positiu. Hi ha una dita que diu que podem veure el vas mig ple o mig buit. Crec que, com a espècie, ens fa falta la capacitat de copsar el got mig ple. En aquests temps de crisi —que ho són no es pot obviar— hi ha pensadors que apunten en aquest sentit. De fet, he llegit diferents articles sobre el tema, però tampoc no esmenten perquè hauríem de veure la part positiva de l’assumpte en comptes de deixar-nos asfixiar pels aspectes negatius. Hauria de ser així, sí, però perquè ens hi resistim?
Semblaria que esmerçant-nos en emfasitzar el vas mig ple estiguéssim frivolitzant uns problemes que no en són gens de frívols, o bé que renunciéssim o ens abandonéssim a una mena d’hedonisme o, més ben dit, de cinisme, de manca de compromís i empatia cap els problemes antropogènics que, de fet, afecten tothom, tot i que, evidentment, sense tenir-ne directament la culpa. La culpa la té lla ferotge economia ultraliberal que es va disparar a partir de l’època de la primera ministra Thatcher, a Anglaterra, i del president Reagan, als Estats Units. Però no és d’això del que vull parlar-vos. Tot tornant enrere, el que desitjo explicar són els motius pels quals és tan important per a les nostres actituds planetàries que ens fixem en el got mig ple.
El raonament és el següent:
Des que ens llevem fins que anem a dormir, els nostres pensaments quotidians es veuen sovint envaïts per emocions desagradables, tant externes com internes. Pors, ràbia, tristesa, tot sovint ens menyspreem amb pensaments d’infravaloració... molts d’aquests pensaments són involuntaris, gairebé ni ens adonem que els tenim, però irrompen amb insidia la nostra vida; són com dimoniets que ens voletegen i assetgen i, al final, determinen com ens sentim i actuem.
Aquesta predisposició humana de cedir més fàcilment i amb ferotgia a emocions i pensaments empipadors o negatius, forma part de l’evolució filogenètica dels humans. Sumem-hi la negativitat emocional a la qual sovint ens aboca l’entorn social: les guerres, la incertesa que ens produeix el canvi climàtic, les noticies de desastres de tota mena amb les que ens atabalen i aclaparen els mitjans de comunicació. Tanmateix, a més d’aquest bagatge genètic amb què arribem a aquest món (molt preparats filogenèticament per reaccionar amb por davant l’amenaça de situacions desconegudes i perilloses), sumat a les circumstàncies negatives a les que hem de fer front en el trajecte vital (tant les personals com les del context social), tenim també la «voluntat», individual i col·lectiva.
I és en aquest aspecte voluntari (fins i tot en les situacions més adverses es pot ser feliç; en la literatura trobem casos de resiliència increïbles) on s’insereixen les emocions agradables o positives (el vas mig ple), que si bé també formen part del bagatge o codi genètic humà estan menys desenvolupades. Són emocions més difuses, més vagues, més imprecises. Per tant, necessiten un aprenentatge; són les que hem de conrear més. Em refereixo als amarratges de l’alegria, l’humor, la nostàlgia (no pas la tristesa o malenconia...) les relacions interpersonals joioses, l’amistat, la percepció de la bellesa, la sublimitat que ens transmet la natura, els aromes, els sons, l’art en totes les facetes i projeccions...
El fet és que la positivitat o l’agradabilitat ens permeten rebutjar guions de respostes automàtiques que són típics de les emocions desagradables i seguir-ne d'altres més creatives per fer front a situacions difícils o problemàtiques. Alhora, disposar de recursos personals de positivitat per afrontar els problemes produeix l'efecte de transformar-nos: ens tornem més creatius, mostrem un coneixement més profund de les situacions, ens fem més resistents a les dificultats i aconseguim una millor integració social, de manera que es tanca el rull i es crea una espiral creixent que ens fa experimentar noves emocions positives.
Tot i que els efectes de les emocions agradables són transitoris, els recursos personals acumulats a través d'aquestes experiències positives són duradors. Per tant, el bagatge empíric, les experiències i les emocions positives, encara que efímer, provoca processos dinàmics permanents amb repercussions en el creixement, la maduració personal i l’aprenentatge per fer front amb creativitat a les adversitats de naturaleses ben diferents.
Vull puntualitzar, és important, que no totes les emocions negatives són contraproduents; la ira, per exemple, ben canalitzada és una emoció molt necessària per contrarestar la injustícia i les discriminacions. És un motor del canvi social. Ens permet la valentia per a confrontar-nos a les injustícies i discriminacions de tota mena.
Reprovem i rebutgem amb determinació (fent-nos-en ben conscients) aquelles emocions, sentiments i pensaments que no ens permeten créixer moralment i ens destrueixen com a éssers humans (l’enveja, l’assetjament, el poder opressor, la discriminació, la condescendència, el maltractament...). Alguns d’aquests sentiments (el narcisisme, l’individualisme malaltís i malentès...) estan directament emparentats, i amb força, amb les actituds de menyspreu al medi ambient i amb el canvi climàtic antropogènic. Encara hi ha personal (vaja, són molts, massa) que nega el canvi climàtic, l’holocaust, aviat negaran la guerra d’Ucraïna (una simple rebel·lió d’uns indesitjables, diran).
Tinc ple convenciment que, a dia d’avui, davant la multiplicitat d’adveniments de caire destructiu, davant la incertesa caòtica i ambigüitat creixent, manquen actituds coratjoses i un esclat d’alegria col·lectiva. Cal, indefectiblement, que ens posem les piles. Que ens neguem a la derrota que significa la tristesa, la negativitat, la malenconia col·lectiva, perquè ens si ens hi abandonem sí que caurem en el parany del vas mig buit. I el vas cada cop es buidarà més i més.
