Stacey Abrams, una activista de cine, o el pes de cada vot

Aquest article també està disponible en castellà.

L’activista i advocada georgiana Stacey Abrams és una de les roques més sòlides en què s’edifica la derrota de Donald Trump en les eleccions del passat 3 de novembre.

La història comença molt abans, però el punt d’inflexió és al 2018 arran de la fraudulenta derrota que va patir Abrams per només 50.000 vots a les eleccions a governadora de Geòrgia davant el republicà Brian Kemp, jutge i part en la contesa electoral atès que, com secretari de l’estat, va ser el responsable directe de suprimir («purgar», en diuen allà) 1.400.000 de vots; 700.000 cancel.lacions només el 2017; en una sola nit el juliol de 2017, va cancel.lar la inscripció de mig milió de votants. Amb excuses com que eren persones que no votaven habitualment; ¡deu ser l’únic dret del món que es perd si no l’exerceixes! No es notificaven les depuracions.

Des del 2014 Kemp va tancar dos-cents catorze col.legis electorals, amb les inacabables cues i desplaçaments que això suposa. Per a les eleccions del 2018, va suspendre el registre de 53.000 persones, en alguns casos perquè faltava un guió o un apòstrof al cognom; més del 75 % pertanyien a minories.

En comptes d’enfonsar-se i abandonar (Abrams no va pronunciar cap discurs de concessió; al contrari, hi va anunciar la creació de la Fair Fight Action), va fer el que havia fet des de ben menuda i havia vist fer a sa mare i son pare: lluitar perquè la gent pogués votar; especialment la gent negra; les minories racials; la gent pobre; durant molts anys, les dones globalment; és a dir, la gent a qui des de sempre el poder, l’establisment impedeix o dificulta —pels mitjans que sigui— el dret a vot. El febrer del 2019 Abrams va ser triada pel Partit Demòcrata per donar la rèplica al president Donald Trump al debat de l’estat de la Unió. La primera negra a fer-ho. M’imagino com el devia enfurismar.

Al seu activisme s’ha d’agrair que l’estat de Georgia —durant dècades feu republicà— sumés a la victòria demòcrata els 16 vots que li corresponen com a col.legi electoral; també ha estat vital perquè els dos escons al Senat els hagin guanyat dos demòcrates en unes eleccions tan disputades que van haver de fer una segona volta. 

Primer a través del New Geòrgia Project, dedicat a garantir i animar l’accés a vot i a protegir els drets de la ciutadania i després a través del moviment Fair Fight Action, que en dos anys ha aconseguit registrar més de 800.000 votants; gairebé el 50 % joves.

Abrams, que a més és escriptora, ho ha explicat en dos llibres i n’ha produït una pel.lícula All In: The Fight For Democracy (EUA, 2018), dirigida per Lisa Cortes i Liz Garbus. S’hi explica fil per randa com des del mateix moment que va ser aprovada la Quinzena esmena de la Constitució el 1870, els diferents poders van torpedinar-la. L’esmena establia que els governs dels Estats Units no podien impedir un ciutadà (noteu que, com és habitual, quan a la «ciutadana» no se l’esmenta és que no se la té en compte) votar per motiu de raça, color o condició anterior de servitud. 

Quan els EUA es va començar a votar, ho feia el 6 % de la població, és a dir, els homes blancs terratinents. Com que és ben sabut que «perdre» privilegis és molt dur, pobrets, les traves van començar. Per exemple, a Mississipi el 1890 els negres havien de pagar per votar i passar una prova d’alfabetització o en perdien el dret si eren condemnats; o simplement assassinant a sang freda qui gosava votar. La conseqüència és que a Mississipi al començament de tenir-hi dret, hi votava un 67 % dels negres però després de la Segona Guerra Mundial només exercia el dret a vot el 3%.

Fa especial esment de la crua lluita pel vot femení, no aconseguit fins al 1920, data en què es va ratificar la Dinovena esmena. De fet, les sufragistes, les dones, van ser qui van protagonitzar, ja el 1913, la primera massiva manifestació o marxa sobre Washington.

All In: The Fight For Democracy explica a grans trets i en general —sobretot a partir de les lleis Jim Crow (1877-1964)— i també a partir de detalls ben aclaridors com es va anar restringint més i més el dret a vot. 

L’alliçonador començament d’un altre film, Loving  de Jeff Nichols (EUA, 2016), ho mostra amb unes imatges corprenedores i indignants. Loving es basa en la història real de Mildred (negra) i Richard (blanc) que van cometre el delicte de casar-se a Virgínia el 1958 i les subsegüents penalitats fins que la causa va arribar al Suprem.

La lluita per exercir el dret constitucional al vot desafiant la repressió segregacionista i especialment les tres marxes de protesta de Selma a Montgomery, realitzades el 1965, van esperonar o obligar el president Lyndon B. Johnson a endegar la Llei de Dret al Vot, promulgada també el 1965, per prohibir les pràctiques discriminatòries contra el dret a vot de la població afroamericana, sobretot la del sud.

El Partit Republicà va continuar maldant per restringir el vot als estats que controlen amb l’excusa de potencials fraus electorals, tot i que ho desacrediten força anàlisis acadèmiques. Sense pausa, han endurit els requisits per identificar-se; han dificultat registrar-se com a votant; han reduït el vot avançat; han complicat la restauració de drets a la gent amb antecedents penals. No cal dir que la campanya es va endurir sota la presidència de Donald Trump. El 2016 va suggerir que van votar tres milions d’il.legals, la mateixa xifra en què el va superar en vot popular Hillary Clinton.

Ara bé, el punt d’inflexió de les restriccions al dret a vot s’ha de situar el 2013 quan el Tribunal Suprem en la causa Shelby County vs Holder va decidir eliminar les garanties que s’havien establert en la Llei de Dret al Vot de 1965 per protegir el sufragi. 

El Suprem va decidir que no calien, la prova n’era que un negre com Barak Obama havia pogut ser elegit president. Segurament coïen, i força, els quinze milions de votants més que va arrossegar a les urnes. El Suprem, doncs, el que va fer va ser eliminar les proteccions que garantien que algun Obama pogués arribar a la presidència. Com la notòria i enyorada jutgessa Ruth Ginsburg va dir en el seu vot en contra de la decisió: «Eliminar les garanties prèvies quan han funcionat i continuen funcionant per aturar els canvis discriminatoris és com llençar el paraigües durant una tempesta perquè no us esteu mullant».

La sentència encara era calenta quan el Partit Republicà va intensificar les restriccions al vot tant com va poder.

Quan es repassen totes aquestes lleis, traves i dificultats històriques, constants, pertinaces, al vot de la gent desposseïda, s’entenen més bé els penjaments de Trump contra el resultat de les últimes eleccions; les diatribes contra el vot per correu. No, Trump no partia de zero; s’adscriu a una reaccionària, putrefacta i abjecta tradició racista arrelada, per exemple, en el sudisme o en el Ku Klux Klan.

Quedem-nos amb l’activista Stacey Abrams. Va sonar com a candidata a la vicepresidència però potser perquè és activista no va acabar quallant. 

Més val mirar All In: The Fight For Democracy que gastar ni un minut més en un perdedor covard com Trump que va esperonar i atiar la seva gentola perquè anés al Capitoli i menys de vint-i-quatre hores després l’abandonava a la seva sort per salvar-se ell (i només ell) de manera ignominiosa. L’endemà, al més pur estil Ayuso, més de dos mesos després de les eleccions i quan faltaven menys de dues setmanes perquè Joe Biden jurés el càrrec, va dir que procuraria que la transició fos ordenada. A bona hora plouen figues. Avisos del seu comportament, n’hi havia a trompons. Recordem que Trump no va moure ni un dit quan l’octubre passat el FBI va desguitarrar el pla de l’extrema dreta per segrestar la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer, o quan l’abril passat, també arran de les mesures contra la pandèmia, va assaltar perfectament armada el Capitoli de Michigan.

O perdre un minut mirant la fotografia d’un individu cofat amb un casquet de pell de búfal amb dues banyes que de ben segur pensa que l’única gent índia bona és la que està morta i que de ben segur hauria assassinat qualsevol guerrer dakota, (potser) una guerrera lakota, que tingués, sí, tot el dret a portar-lo.

O, més a prop i en un altre ordre de coses, més val mirar la pel.lícula (o Loving) que contemplar unes «autoritats» perplexes perquè no entenen com és que no hi ha personal per vacunar, quan de fet, abans que arribés la vacuna ja faltaven metgesses i infermers i no en van contractar cap. Que pensen, i així es comporten, que posar una vacuna és més difícil que crear-la.