8 de març, Feminisme

Vaig anar a la manifestació alegre i envoltada, malgrat ser la primera postpandèmica, de tantes dones de totes les edats, barris i condicions que era difícil veure’n on acabava.
Manifestació del 8 de març a Barcelona
Manifestació del 8 de març a Barcelona
Europa Press News via Getty Images

Clica aquí per llegir l’article en castellà

Vaig anar a la manifestació contenta que a Barcelona i a molts més llocs fos unitària; trista perquè a Madrid i a d’altres indrets no ho era. A les feministes ens toca bregar amb les qüestions més espinoses i importants, entre les quals la prostitució, els canvis de sexe, les mutacions de gènere; no és estrany doncs que hi hagi divergències. De moment ens n’hem anat sortint.

Vaig anar a la manifestació contenta que la meva neta petita m’hagués explicat qui era la doctora en Química Física Rosalind Franklin (1920-1958), morta tan prematurament; no se m’acut millor manera d’introduir-se en la bellesa de l’estructura de doble hèlix de l’ADN. Satisfeta que m’expliqués, amb precisió poètica, que la longeva astrònoma Caroline Herschel (1750-1848) va descobrir més de cinc-centes estrelles i vuit cometes. Amoïnada perquè d’aquí un any en farà 6, edat en què les nenes comencen a sentir i pensar (el món els hi indueix) que no són bones en matemàtiques i que les ciències els són ortogonals. Preocupada per tants adolescents en qui sense adonar-se va calant la pluja grollera i pestilent de Vox i neguen les violències contra les dones, la desigualtat o la bretxa salarial. Hi vaig anar animada per la gesta d’aquests estols d’àvies i mares que en un exercici exquisit del que el que és privat és públic i a l’inrevés van a escoles i a instituts a explicar contes i nombres, oficis i professions, ciència, intel.ligència i coratge.

Vaig anar a la manifestació esperançada perquè està començant a canviar la percepció sobre els maltractes, però preocupada perquè es continua blanquejant, per exemple, aquests homes que quan els deixen (un dret humà elemental, el de deixar), diuen és tot un clàssic però no per això és menys odiós i dolorós que se senten com animals ferits i creuen que això els dona butlla per comportar-se com a animals.

Vaig anar a la manifestació pletòrica després de la Berlinale i dels Gaudí. Les cineastes, no tan sols les directores, van fortes en tots els sentits i oficis. També en el d’elevar a categoria d’art la vida menuda. A part de les grans guanyadores, l’alegria del premi a una de les protagonistes de Chavalas de Carol Rodríguez Colás, una pel.lícula preciosa, o el premi a millor documental a la neguitejant El retorno: La vida después del ISIS d’Alba Sotorra, o el de millor pel.lícula per a televisió a Frederica Montseny, la dona que parla de Laura Mañá. Però desolada perquè encara es percep com una majoria abassegadora que les dones siguin un exigu 30% en qualsevol camp.

Vaig anar a la manifestació alegre i envoltada, malgrat ser la primera postpandèmica, de tantes dones de totes les edats, barris i condicions que era difícil veure’n on acabava, lluny els anys on ens reuníem i ens manifestàvem tan sols les sospitoses habituals. Amb recança, però, perquè moltes joves manifesten que la discriminació és una cosa del passat vaja, que això els passava a les seves mares, a les seves àvies i penso que el fet que jo, moltes de la meva generació, ja haguéssim comès el mateix error de judici i manca de criteri no ha servit de res. Una mica nerviosa perquè qualsevol misogin gosi fer un lleig a una política tan poderosa com la metgessa Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, sense que els seus «companys» mostrin gaire capacitat de reacció; i tan ardits que són en qualsevol altra contesa.

Vaig anar a la manifestació commocionada i esborronada per cada ucraïnesa violada en qualsevol moment del dia o de la nit aprofitant aquesta guerra ferotge o per la tracta de blanques que ni aquesta invasió oprobiosa del policia i espia Vladimir Putin no atura. Enutjada perquè un dels efectes colaterals de la guerra és anar enrere en tots els sentits, també en el d’alimentar el tòpics més xarons i suats. Sí, hi ha moltes dones i criatures fugint per les fronteres, però també hi ha soldades, constitueixen el 17% de l’exèrcit ucraïnès, unes 36.000; nombre al qual s’ha d’incorporar les voluntàries, les moltes civils, amb formació o sense, disposades a combatre. Hi ha dones arremangades i fent de tot des de la primera línia a la rereguarda, o fugint. Caldran totes: el «democràtic» món occidental ha decidit no intervenir-hi perquè Ucraïna no forma part de l’OTAN; tampoc n’era membre Kuwait i bé que les potències occidentals es van afanyar a ficar-hi la grapa quan Saddam Hussein va envair el país l’agost del 1990. La importància relativa de persones i petroli.

Vaig anar a la manifestació amb els pèls de punta per, no molt lluny de Kuwait, totes les afganes que les «democràcies» han enfonsat en un pou pitjor del que van dir que les volien «rescatar». Un cop més el tòpic malda perquè les veiem com unes pobrissones desgraciades ploriquejant sota el vel i el burka; aixafades per la bota del ministeri de la Propagació de la virtut i Prevenció del Vici (abans ministeri d’Afers de les Dones), s’oblida que hi havia unes noranta parlamentàries o que hi ha més de mil periodistes o unes deu mil metgesses. Hi vaig com sempre amb el profund pressentiment que són elles les que un dia, espero que no molt llunyà, ens salvaran.

I a més ha plogut. De manera tan respectuosa que durant la manifestació ha amainat.

Multitud de carteles y pancartas por toda España, como esta en la Puerta del Sol

El 8M vuelve a tomar las calles de España

Popular in the Community