Nova normalitat... per decret?

Nova normalitat... per decret?

Barcelona. Dennis Gleiss via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

Ens estem habituant  al fet que les coses passin tan de pressa que no siguem a temps d’analitzar-les, perquè qui s’atura a reflexionar se li acumula la feina de tantes novetats. El llenguatge sovint és víctima de la irreflexió, o és utilitzat per dibuixar un panorama que endolceix el contingut del que defineix, amb la intenció de fer-ho més amable, més acceptable. 

Sovint observem que com més poc lliure i democràtica és una societat, més tendeix a disfressar la pura i dura realitat, a posar-hi la vaselina necessària perquè l’acceptem sense remugar massa. A trobar els eufemismes més ridículs.

Si no volem trair el llenguatge, hem de trobar el mot escaient per a cada cosa, si no ens estem enganyant i correm el perill de fer perdre el sentit veritable de les paraules.

Tot això ve a tomb perquè fa pocs dies s’ha aprovat el Real Decreto-ley 21/2020, de 9 de junio, de medidas urgentes de prevención, contención y coordinación para hacer frente a la crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19.  Popularment es coneix com el ‘Decret de nova normalitat’. Per poc que ens hi fixem ens adonem, en primer lloc, que si és normalitat nova, ja no és normalitat, perquè se separa o contradiu la norma. Segons el DIEC, normalitat és la qualitat de normal. I si consultem ‘normal’ trobem 4 accepcions i en destaco la següent: Que no se separa del seu estat natural, del seu curs naturalEl cicle normal de les estacions: l’hivern segueix la tardor i aquesta ve després de l’estiu.

Aquesta anomenada ‘nova normalitat’, regulada o imposada per decret, estableix una nova norma que, ben a la curta, pretén imposar una normalitat que és del tot excepcional, a-normal, però que sota la denominació de normalitat sembla molt més assumible.

Venim d’uns mesos on les imposicions de mesures amb l’excusa de la COVID-19 han vulnerat molts drets de les persones I, lluny de mirar per les condicions més favorables per als ciutadans i més poc distorsionadores de la ‘normalitat’, han estat mesures  -repeteixo- excepcionals on el ciutadà  (i molts dels seus representants) no hi ha pogut ni dir ni fer res. Aquesta ‘a-normalitat’ ara s’allarga disfressada de ‘normalitat nova’ i no té prevista la seva derogació.  

I em venen al cap un munt de preguntes sobre si una normalitat ha de venir regulada per decret, si la normalitat és allò que anem establint tota la ciutadania en el dia a dia i no forçats per una llei, que no discuteixo si és beneficiosa, oportuna o no. Em refereixo a una qüestió conceptual i lingüística.

La meva temença és que si bé en un primer moment vam veure en la sotragada COVID-19 una oportunitat per canviar d’hàbits pel que fa a la contaminació (problema molt més greu que totes les COVIDs i que sembla que hagi quedat enrere), al consum, a la redistribució dels recursos; anem veient que aquesta ‘nova normalitat’ ens torna a l’antiga, però amb menys possibilitats d’opcions personals i col·lectives, amb més normes i menys confiança entre els ciutadans, amb més estigma entre persones de condicions econòmiques diferents, amb menys oportunitats per sentir-nos lliures, equilibrats i feliços, que són els ingredients necessaris per a la salut.

Cap on va una societat  que es pretén infantilitzada o immadura pels governants, que necessita que li donin pautes a cada moment i per a tot? Quin futur té una societat on una gran majoria viu immersa en moltes preocupacions, estrés, infelicitat,  motivades per les desigualtats econòmiques i d’oportunitats? Per què els governs i els grans poders econòmics només estan enderiats a fabricar esclaus de tota mena? Hi ha una dita catalana que diu ‘val més menjar poc i pair bé’. Per què no som capaços d’aplicar-ho a nivell general construint societats menys desiguals? 

L’expressió refer l’economia és la que més hem sentit durant la crisi i tots entenem que hi ha sectors que ho estan vivint de manera crua, dramàtica. Però repensem què necessitem i per a què ho volem. Les fugides endavant solen dur a retrocessos molt considerables. Si no som capaços de fer passos més curts, però més segurs, no podrem pas dir que ho ha provocat la pandèmia COVID, sinó més aviat que no hem sabut –i potser ni volgut- aprofitar una sotragada per reflexionar i planificar. Si no fem una bona esmena al sistema vindran altres covids i malures de tota mena, perquè  la llavor del nostre mal és allò que –de moment- no fem res per eradicar. 

M’agradaria proposar que establim una normalitat que no sigui dictada per decret, sinó per consens i planificació, saben cap on volem anar,  amb intel·ligència  i voluntat de llimar diferències de tot ordre. Si no, som i continuarem essent una societat malalta.