BLOGS
23/05/2020 10:33 CEST | Actualizado 23/05/2020 10:34 CEST

I ara, l’escola!

Estem disposats a construir un sistema educatiu que dignifiqui un país, o ja hem apostat de fa temps per invertir en l’ensenyament privat, amb fundacions privades i bancs que hi veuen el gran negoci?

Europa Press News via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà

 

Sempre diem que les societats democràtiques se sustenten damunt de tres pilars: sanitat, cultura i educació.

La crisi provocada pel coronavirus -o potser ja podem dir per l’actuació no previsora dels governs- ha mostrat les febleses d’aquest basament de manera desigual a Europa, però de manera descarnada a Espanya.

Vaig parlar de l’atenció a la sanitat i als sanitaris a Quan s’apaguin els focus, remarcant que –més enllà d’aplaudiments- el que cal és dotar-nos d’un bon sistema amb sanitaris reconeguts amb sous correctes i dedicacions no abusives. Es tracta de la supervivència de tots i els governs han de vetllar en primer lloc per la salut i el benestar de TOTA la població. No s’hi val a privatitzar la sanitat i després, quan van mal dades, invocar que se solucioni amb diner públic, només. Cal exigir responsabilitats sobre privatitzacions o favoritismes escandalosos, perquè el dret a la vida digna és el primer. I cal eradicar allò cada vegada més present de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues.

He tractat també en les meves col·laboracions de la necessitat de la cultura a Allò essencial de veritat. La cultura és també una pota imprescindible per a la supervivència digna de tots nosaltres. No un luxe com de vegades es diu de manera frívola. I hem vist, en aquest nou període de desconfinament, com això no s’ha corregit gens ni mica. Ahir veia un tuit de l’actriu Sílvia Bel acompanyat de dues fotos ben contrastades: a l’esquerra l’interior d’un avió atapeït de passatgers amb mascareta, l’un al costat de l’altre sense respectar les distàncies de seguretat. Al costat, la platea d’un teatre buit, clausurat. Aquestes imatges són ben aclaridores de les prioritats que establim en cada cosa. La cultura pot esperar. Ja vindran temps millors. I, mentrestant, anem afamant i destruint el teixit cultural que porta dècades donant de si tot el possible per no quedar arraconat del tot. Si som, ho som gràcies a la cultura. Vet aquí la necessitat d’obrir biblioteques, teatres, cinemes, llibreries, ja!

Avui toca parlar de la tercera pota, de l’ensenyament. De l’obertura o no d’aules, en quines condicions i quan. La reunió de la ministra amb els consellers de les CCAA no va acabar concretant gran cosa. Ai sí, una, que la responsabilitat és de cada Comunitat i, com sol passar, són els professionals de l’ensenyament, mestres i professos, els encarregats de reinventar-se una vegada més per obeir directrius sovint gens clares.

Estem disposats a construir un sistema educatiu que dignifiqui un país, o ja hem apostat de fa temps per invertir en l’ensenyament privat, amb fundacions privades i bancs que hi veuen el gran negoci?

No vull entrar ara en com crec que es podria fer, perquè és un tema molt complex i gens fàcil de resoldre a gust de tothom. Només voldria posar en evidència que enmig de tot el debat, que a Catalunya ha tingut moltes veus disposades a tot, una vegada més estem perdent una oportunitat molt gran. M’explico: he llegit opinions a  favor i en contra de la reobertura de centres educatius. Les dels defensors de la reactivació de l’activitat econòmica a qualsevol preu, que volen escoles obertes perquè les famílies han de començar a reincorporar-se als llocs de treball i allò de què fem amb els nens. Els qui pensen que cal garantir un retorn als centres educatius que tingui sentit precisament educatiu i no només de custòdia, pensant en el que és millor per als infants i joves. Algú ha parlat de permisos retribuïts, per allò de la conciliació laboral i familiar, però no hi ha manera. És millor gastar-se un munt de recursos adaptant aules per a pocs alumnes que, potser, quan les haurem adaptades, les normes ja seran unes altres. Hi ha qui ha gosat –és tot un clàssic sempre pervers- invocar la ganduleria dels mestres i professors, que ‘només volen vacances’ (vergonya!). 

Com els sanitaris o els artistes i creadors, professors i mestres és un col·lectiu bescantat gratuïtament. I això ja dona la mesura de la importància que els donem. Dit això, he trobat sempre a faltar, i ara encara més, opinions sobre el paper de l’escola, com la volem i per a què. I, en segon lloc, potser seria hora de pensar seriosament que l’escola forma els nostres ciutadans del futur. Això no mereix tota la inversió per part dels governs? Per què l’escola es veu com un compartiment estanc que ho ha de resoldre tot i on la societat va delegant coses que no necessàriament li som pròpies? Podem pensar en l’escola com a un element importantíssim de la nostra societat, que demana conciliació laboral dels pares? Per què els empresaris no se senten mai implicats en el debat sobre l’escola? Per què no es planteja el paper de l’escola dins el conjunt de tota la societat i es miren de trobar mesures que la dignifiquin donant facilitats als pares per tenir cura dels seus fills, sense haver de renunciar a la seva professió?

Per què els educadors han de fer front a necessitats socials que no els pertoquen? Estem disposats a construir un sistema educatiu que dignifiqui un país, o ja hem apostat de fa temps per invertir en l’ensenyament privat, amb fundacions privades i bancs que hi veuen el gran negoci? Un país que es vulgui digne ha de prioritzar les tres potes de què parlàvem a l’inici. I si una falla, l’altra és probable que cedeixi i que tot l’edifici s’acabi enrunant. Deixem-nos de tòpics i dignifiquem-nos, que ja comença a ser massa tard. Oi que parlem de revisitar conceptes, de donar-nos noves oportunitats? Aquí en tenim tres d’essencials. I tot això sense destrossar l’economia pública, encara que potser sí tocant alguna butxaca privada ja de sempre ben farcida.

#CuandoElDescansoEsUnSueño