BLOGS
14/06/2019 07:34 CEST | Actualizado 14/06/2019 12:15 CEST

Margaret Court, Serena Williams, Steffi Graf, Roger Federer, Helen Wills, Chris Evert, Martina Navratilova, Rafael Nadal

Popartic via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

I no pas Margaret, Serena, Steffi, Federer, Helen, Chris, Martina i Nadal, com força vegades els mitjans de comunicació s’han referit i es refereixen a totes aquestes i aquests tennistes.

Ni Court, Williams, Graf, Roger, Wills, Evert, Navratilova i Rafa, que la llengua evidentment permet enunciar però que tampoc seria gens recomanable.

Arran de la dotzena i meritòria victòria de Rafael Nadal al Roland Garros, s’ha tornat a oficiar el miracle dels pans i els peixos però a l’inrevés. Es detecten canvis però encara es pot sentir a segons quins mitjans que qui ha guanyat més grans eslams del món és Roger Federer, i les seves vint victòries es presenten com l’única fita a assolir per Rafael Nadal.

Doncs bé, el títol de l’article simplement afilera per ordre de victòries de grans eslams una sèrie de formidables tennistes. És a dir, guanyar una final a la terra batuda de Roland Garros, a les pistes dures de l’Open d’Austràlia o a l’Open dels Estats Units, o a la gespa de Wimbledon. El quadre potser ho deixa més clar:

Si parlem d’un Grand Slam —o sigui, guanyar els quatre tornejos dins la mateixa temporada— la llista és molt més exigua. Per ordre cronològic l’han guanyat, Don Budge, Maureen Connolly, Margaret Court, Rod Laver i Steffi Graf. Tres dones i dos homes.

Al marge d’aquests rànquings plens d’excel.lentíssimes i memorables tennistes, ve a tomb recordar-ne una altra de ben potent: Billie Jean King. Una de les grans del tennis i una de les millores atletes de la història. Va guanyar dotze grans eslams individuals, setze de dobles femenins i onze de dobles mixtos.

Si la cito, però, és sobretot perquè el 1973 King fou una de les nou fundadores de la WTA (Women’s Tennis Association), organisme rector del circuit professional de tennis femení ideat per eliminar la discriminació sexual, la bretxa salarial i a favor de la igualtat entre dones i homes. Les altres —gairebé mai no citades— són Julie Heldman, Valerie Ziegenfuss, Judy Dalton, Kristy Pigeon, Peaches Bartkowicz, Kerry Melville Reid, Nancy Richey i Rosie Casals. Gràcies a aquestes pioneres, les tennistes han tingut uns emoluments justos allunyats de la misèria a què se sotmet a moltes altres professionals treballin a l’àmbit que sigui.

Actualment la WTA compta amb més de dues mil cinc-centes jugadores de prop de cent països. Mai agrairan prou els serveis de King i companyia, a contrapèl i no sense rebre burles i escarnis.

Una manera fàcil d’aproximar-se al naixement de la WTA és veure la pel.lícula La batalla de los sexos (EUA, 2017) de Valerie Faris i Jonathan Dayton, dedicada a recrear el partit que també el mateix 1973 van jugar Billie Jean King i l’extennista Bobby Riggs, guanyat brillantment per King.

S’ha dit que es detecten canvis en la manera d’abordar la presència de dones i homes als mitjans de comunicació. Per exemple, en una notícia recent sobre Nadal, «Una ‘rivalidad’ que parece no tener fin», llegim als subtítols: «Rafa Nadal (17) y Roger Federer (20) son los dos tenistas masculinos con más Grand Slams / Las tres primeras posiciones de este ranking son para Margaret Court, Serena Williams y Steffi Graf». L’especificació «masculinos» del primer subtítol és totalment procedent actualment; citar les tres tennistes al segon, també.

De vegades, és un esportista qui posa les coses a lloc. El 2016, el tennista escocès Andy Murray va esmenar la plana a un presentador de la BBC quan durant una entrevista arran de guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics, va destacar que Murray era el primer tennista en guanyar dos ors olímpics. I Murray li va recordar que tant Venus com Serena Williams n’havien guanyat uns quatre cadascuna.

De vegades, és un esportista qui posa les coses a lloc.

Es podria pensar que l’entrevistador es referia al fet que Murray era el primer home que guanyava dues medalles d’or consecutives en d’individuals, però les paraules van ser: «Eres la primera persona en la historia en ganar dos medallas de oro olímpicas en tenis. Es una hazaña extraordinaria, ¿no?». Un any després Murray ho va haver de tornar a fer quan li van fer una pregunta que obviava (i per tant menyspreava) les tennistes dels torneigs de Grand Slam.

Veig que a la cinta de notícies que va passant per la banda de sota del televisor (estic mirant la cadena del Notícies 3/24), hi surt la següent notícia: «Al Mundial, golejada històrica dels Estats Units sobre Tailàndia (13-0)». Cap especificació que es tracta d’una competició femenina, de la mateixa manera que no es fa quan és masculina. El públic és prou intel.ligent, sensible i no sexista perquè no calgui la limitadora especificació.

Ho veig de cua d’ull mentre, abans de la pausa de mig matí, admiro els potents, formidables i ben fonamentats (en ocasions, vehements) al.legats —tot i que els han de fer sota la coacció d’un impacient i malhumorat Manuel Marchena— de les lletrades (espero que cobrin igual que els lletrats) Marina Roig, Olga Arderiu i Judit Gené (¡quins magnífics, «cuando una tiene el convencimiento...»!).

Per fi reconec la descripció de la manifestació davant la Conselleria d’Economia o del referèndum de l’1 d’octubre. La fiscalia gairebé m’havia fet creure que era marciana.

PULEVA PARA EL HUFFPOST