BLOGS
05/05/2020 12:37 CEST | Actualizado 05/05/2020 12:37 CEST

Allò essencial de veritat

Crec que aquest confinament ha posat força en evidència que ens podem estar de la majoria de coses i caldria que es traduís en un consum més racional.

Europa Press News via Getty Images
José Manuel Rodríguez Uribes, ministro de Cultura. 

Aquest article també està disponible en castellà

 

A mesura que ha anat avançant el confinament ens han anat arribant imatges inaudites que mai no hauríem imaginat. Ciutats senceres sense cap humà visible, carrers deserts, edificis tancats. Talment com si els humans haguéssim desaparegut. Aquestes imatges han afectat negativament algunes persones, les han entristides i neguitejades. Jo he de confessar que lluny de desolació hi he vist una calma i una serenor gran, perquè potser vivint en un context urbà molt turístic, començo a estar saturada de tanta gent concentrada. 

De mica en mica hem anat veient que –de vegades- els nostres carrers, camins o platges eren transitats per animals que normalment no solem veure. Passejant tranquil·lament, reconquerint l’espai que els humans els hem anat arrabassant a base de concentrar ciment. I també soroll i gasos tòxics. Més que mai hem tornat a sentir els pardals i molts altres ocells que normalment la remor del trànsit ofega i que ja no som capaços de copsar. Sembla que hi ha ocells que, per comunicar-se quan són a prop de carreteres i espais urbans, han anat modificant el timbre del seu cant, per poder-se sentir. Tot plegat fa pensar que potser els que sobrem en aquest planeta som els humans que, amb la nostra incontinència i voracitat, acabem malmetent tots els equilibris. No és que no hi som essencials, potser ni tan sols necessaris. Ens cal una bona reflexió!

I parlant d’essencialitats, també durant el confinament hem sabut quines eren les feines i els serveis essencials, a cop de decret. Hem tastat la medecina d’allò necessari i allò superflu. Hem entès –no sé si per gaire temps- que la major part de les coses per les quals ens delim i ens movem, en realitat no les necessitem, que podem prescindir-ne sense que res no s’esfondri. Això també ens hauria de fer rumiar a l’hora de consumir de manera irracional. Ens arrapem a tenir, més que a gaudir o a ser. De vegades ens realitzem a través d’allò material que podem aconseguir. Crec que aquest confinament ha posat força en evidència que ens podem estar de la majoria de coses i caldria que es traduís en un consum més racional. Amb tot, em temo que com que el missatge dominant és tornar allà on ho vam deixar, ara haurem de consumir per ‘salvar l’economia’. Molta prudència!

I sense deixar les essencialitats, repesco unes declaracions al meu parer desafortunades de l’avui Ministro de Cultura i Esports, José Manuel Rodríguez Uribe.  A començaments d’abril, després de reunions amb el sector cultural, no sols va anunciar cap mesura, sinó que va dir una frase que, essent el ministre del ram, el desautoritza d’entrada: “Primero está la vida, luego el cine”. No és que no consideri que la vida no és el primer i molt important, perquè sense vida no hi ha res. I és aquí on jo voldria esmenar la frase del sr. Ministro: “Primero está la vida, y no hay vida sin cultura”.

Crec que aquest confinament ha posat força en evidència que ens podem estar de la majoria de coses i caldria que es traduís en un consum més racional.

Si reflexiono sobre tot el que ens ha estat essencial en el confinament, perquè és essencial per a la vida, és la cultura en les seves múltiples manifestacions. Em pregunto què és allò que no ha faltat ni podia faltar cada dia del confinament: la música, el teatre, la literatura, el cinema, les arts plàstiques,... . No en tinguem cap dubte, si hem pogut resistir fins aquí ha estat gràcies a al fet que l’anomenat ‘sector cultural’, a mi m’agrada més els ‘creadors’, ens han nodrit amb el seu art i, a més, d’una manera generosa i desinteressada en la majoria dels casos. Trobo que sempre són generosos els mateixos, els qui paguen sempre les crisis amb inestabilitat laboral, amb preus baixos, amb unes quotes d’autònoms que de vegades són poc menys o tot el que han guanyat. 

Si ens hem pogut desconfinar mentalment ha estat gràcies a una bona lectura que ens ha fet viure vides diferents, que ens ha transportat a d’altres indrets on l’aire era net, a paratges que quasi ja ni recordem, a olors i temperatures oblidades. Qui ens ha tret de la llangor, de l’angoixa, del desconcert, de la por, si no una bona música, una cançó descoberta, una melodia amb prou feines recordada, un concert enyorat? I qui ens ha ajudat a matar les hores de neguit, sinó el teatre que tan generosament se’ns ha ofert o el cinema que les filmoteques han posat al nostre abast? I ja no parlem de les moltes plataformes que ens han permès gaudir de passejades a museus desconeguts, visitar exposicions no vistes. Gràcies a tot això hem resistit! 

I aquesta funció de l’art, de la cultura és veritablement essencial, perquè de fet és la vida viscuda amb plenitud i dignitat. Amb felicitat. 

Vull pensar que aquest sector serà valorat pels governants com un sector veritablement essencial a partir d’ara, perquè sense ells no estaríem sobrevivint. Els mitjans de comunicació també s’haurien de plantejar què dediquen a esports i què a cultura i a quina cultura. Tot i no haver-hi competicions esportives les seccions d’esports continuen als noticiaris, amb anecdotaris diversos sovint intranscendents. L’apartat de cultura sol ser d’una banalització que sovint fa enrogir. Donem-li la volta?

NUEVOS TIEMPOS