BLOGS
24/04/2018 07:37 CEST | Actualizado 24/04/2018 11:55 CEST

Jordi Sànchez, el baronívol gest

EFE

Aquest article també está disponible en castellà

El ritme frenètic en què des de fa un temps vivim fa difícil aturar-se i triar un fet significatiu. Tots sembla que ho siguin.

Per exemple, Pablo Llarena del Tribunal Suprem, jutge constructor de la causa contra un bon grapat de polítiques, polítics i representants de la societat catalana, fa caramboles «torticeramente» (no se m'acut l'equivalència catalana) amb la paraula violència que si no fos perquè poden tenir conseqüències tan doloroses i tràgiques serien còmiques. No content amb això, aquest mateix magistrat fulmina l'aparença d'imparcialitat en un acte de processament usant la primera persona quan afirma: «I aquí acaba el relat de l'estratègia que venim patint»; és a dir, s'inclou en la part perjudicada; és jutge i part. Que són conscients del que significa l'ús de la primera persona ho demostra que l'han evitat en la traducció que han enviat al Tribunal Superior de Schleswig-Holstein.

Tribunal alemany que el Suprem en la interlocutòria del 17 d'abril menysprea titllant-lo de «regional». D'aquí segurament la cobdícia del Suprem i de l'Audiència Nacional (hereva del tristament cèlebre TOP del franquisme) per apropiar-se d'aquests processos i similars, i impedir que de cap manera no puguin ser jutjats com correspon pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. O la contumàcia a mantenir cruelment preses (sí, sí, també n'hi ha) i presos lluny de casa i del caliu dels seus entorns confinant-los en presons situades en territori que deuen considerar «nacional».

L'ús de termes com tribunal «regional», «provincial» o «local» demostra la radical incapacitat per entendre què és una autonomia real, no diguem ja el federalisme

L'ús de termes com tribunal «regional», «provincial» o «local» demostra la radical incapacitat per entendre què és una autonomia real, no diguem ja el federalisme; mostra també la reluctància cega i estèril que es pugui decidir res lluny del centre. (Claus sens dubte de l'auge independentista.) Ni els passa pel cap segurament ho trobarien monstruós que un cas d'extradició es pogués dirimir a Barcelona, Donosti, València o Sevilla. Deixin doncs d'omplir-se la boca amb aquella mentida que Espanya és el país més descentralizat d'Europa (i del món). L'existència del federalisme alemany i com funciona hauria d'avergonyir-los.

Que també el màxim dirigent del PP a Catalunya es burlés de la decisió del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein dient que com que es tracta d'un tribunal regional i no central les decisions que prengui seran dubtoses, quan ell està en un parlament provincial, local, regional com el català, i no en un lloc central i capital com Madrid, mostra fins a quin punt pot arribar l'autoodi i el menyspreu.

La llengua juga un paper fonamental en tot el que està passant

També el 17 d'abril, Cristina Cifuentes en el moment que escric aquestes paraules encara presidenta de la Comunitat de Madridva enviar al rector de la Rey Juan Carlos, universitat que li va expedir un presumpte màster, una carta on «renunciava» al títol. Curiosa renúncia: puc renunciar al sopar d'avui però difícilment al d'ahir al vespre. Un cop més un ús lingüístic, una qüestió aparentment formal, el tuteig, posa de manifest els tripijocs i transaccions entre el PP i la Rey Juan Carlos.

La llengua juga un paper fonamental en tot el que està passant. A més del que signifiquen primera persona i tuteig, recordem l'escalada verbal: «tumultuari», «sedició», «rebel.lió»... L'última per ara és «massacre». Brindo al Suprem uns quants sinònims: «extermini», «anihilament», «immolació», «holocaust», «carnisseria», «hecatombe», «apocalipsi».

Ara bé, més que les paraules, m'han saltat als ulls les consideracions sobre la mirada de Jordi Sànchez quan el passat dia 16 va comparèixer davant Llarena. Sànchez retreia al diguem-ne instructor la manca d'objectivitat —es referia justament a aquella primera persona «venim patint» amb què començava l'article— i les notícies destaquen astorades que mentre ho feia mirava «fixament» als ulls del magistrat.

Altres diaris usaven «directament» en comptes de «fixament». Algun treia foc a la gosadia dient que, malgrat vehemència i mirada, no havia faltat el respecte al jutge.

Sigui com sigui, els adverbis «fixament» i «directament» han estat força usats pels mitjans per definir la manera de mirar de Sànchez.

Gran tema el de la relació entre mirada i submissió: dones amb el cap cot, ulls darrere la reixeta d'un burca, mirada al terra, «nena, no siguis descarada»... Quan era petita, coneixia una família que quan renyava una criatura el primer que feia era comminar-la a baixar la vista.

He recordat un tros de la novel.la Una bendición de la Nobel Toni Morrison.

Cuando se enteró por la señora de que era un hombre libre, su inquietud se redobló. Así pues, gozaba de derechos y privilegios, como el señor. [...] Ella debería haber visto de inmediato el peligro, porque la arrogancia del he­rrero era evidente. Cuando regresó la señora, limpiándose las manos en el delantal, él volvió a quitarse el sombrero e hizo algo que Lina nunca había visto hacer a un africano: miró directamente a la señora. [...] Los europeos podían matar a las madres con toda tranquilidad, disparar a los ancianos en la cara con mosquetes [...], pero se enfurecían si alguien que no era europeo los miraba a los ojos.

I un altre en què el sexe (a més de l'edat) hi és determinant. És molt antic, de 1886, de Los Pazos de Ulloa d'Emilia Pardo Bazán, obra cabdal del naturalisme. Autora a qui la Real Academia Española va tancar les portes amb pany i forrellat com a d'altres eminències. Penso en Concepción Arenal, Gertrudis Gómez de Avellaneda, María Moliner.

Tenía su físico algo de impersonal, una neutralidad que le permitía variar de peinado y de adorno sin mudar de tipo. Mediana de estatura, su rostro prolongado y sus agradables facciones no ofrecían rasgos característicos. Sus ojos, ni chicos ni grandes, no eran feos, pero sí dominantes y escudriñadores más de lo que a su edad y doncellez convenía.

Dues imatges que valen més que mil paraules per calibrar l'atreviment insubmís de Jordi Sànchez.

Síguenos también en el Facebook de HuffPost Blogs

EL HUFFPOST PARA ENDESA