Eulàlia Lledó Cunill

Recibir actualizaciones de Eulàlia Lledó Cunill
 

D'un rosa blavós

Publicado: 10/06/2013 08:02

Aquest article també està disponible en castellà.

L'altre matí van pujar a l'autobús una dona i un home grans -semblaven parella- que tornaven de la platja. Quan la dona, riallera, va veure el conductor, li va recordar que al matí havien agafat també el seu autobús per baixar a la platja i van fer petar la xerrada una estoneta -feia la sensació que havien coincidit altres dies-. Abans de baixar, la dona es va acostar al conductor i li va fer saber que es deia Dolors, acte seguit li va preguntar com es deia i ell li va contestar que Lluís. «Adéu, Lluís, fins aviat», va dir la dona. Saber-se el nom va enfortir la incipient relació, va fer que es coneguessin més. La importància d'anomenar, anomenar-se i ser anomenada. (Que bé que aniria que la gent que en un estadi segués al costat d'algú de l'equip rival es preguntés el nom mútuament! Quantes agressions, quantes bufetades, ajudaria a estalviar!).

El cas ve a tomb de l'emotiu, intel.ligent i sobri final de la pel.lícula Tomboy (2011) realitzada per la directora francesa Céline Sciamma que es pot veure actualment als cines. En efecte, una nena li pregunta el nom al personatge protagonista de la pel.lícula, ben conscient que fins llavors s'hi ha adreçat amb un nom fals, amb un nom que no era. I quan ja es tanca el film el simple gest d'interessar-se per com es diu, obre l'esperança de l'entesa, inaugura la possibilitat d'una relació de comprensió que gairebé havia sotsobrat arran d'un engany premeditat però innocent.

Sciamma, amb una envejable lleugeresa i un guió rodó, fa una pel.lícula que podria passar per un conte d'estiu; no exagera ni un pèl, mesuradament -sense dramatitzar mai més de l'estrictament necessari-, planteja, desplega i conclou (deixant-lo obert) un problema profund i seriós, íntim però alhora públic: la identitat sexual d'un infant, el desconcert i el xoc de sentir-se en un cos canviant que no li agrada ni gota.

En efecte, el film planteja el malestar d'una criatura de deu anys que, en el despertar de la pubertat, se sent incòmoda en el seu cos i més identificada amb el sexe contrari que amb el seu. Un malentès fa que li sigui fàcil fer-se passar per una criatura de l'altre sexe i ja tenim una troca que cada cop s'embolica més i més, i en la qual se sustenta el film. Una mentida de difícil marxa enrere un cop engegada però que inexorablement s'ha d'acabar descobrint.

Tomboy no tan sols és subtil i exquisida a l'hora de plantejar el cas, sinó que a més mostra amb gran economia de mitjans i una senzillesa i claredat difícil d'aconseguir el fet que quan creiem que algú és d'un determinat sexe, hi veiem les característiques del sexe que creiem que encarna; narra de quina manera el punt de vista i els partits presos ens fan veure el que creiem que hem de veure i ens impedeixen percebre una realitat que és sempre molt més contradictòria i complexa; explica que creure que algú pot fer bé una cosa, l'ajuda a fer-la òptimament; ensenya com una determinada i bella roba pot convertir-se en la presó d'un cos; posa de manifest quin tipus de concessions fan les nenes perquè els nens estiguin a gust. Tot això a partir d'un elenc de criatures enjogassades, sempre espavilades, tendres a estones, però no per això exemptes de malícia.

Bona i necessària. Per exemple per preveure i evitar un drama -aquest sí que desfermat i cruel- com el que planteja la pel.lícula de Kimberly Peirce, Boys Don't Cry (1999), per molt que fes guanyar ben merescudament a Hilary Swank primer un Globus d'Or i a continuació un Oscar.

Seria bo que tots dos films es passessin als instituts abans que la LOMCE de Wert i la Conferència episcopal els prohibeixin o els cremin en un orgiàstic acte de fe.

 
Seguir a El HuffPost