BLOGS

'Lengua materna'. El somni d'una llengua pròpia

21/02/2017 11:42 CET | Actualizado 21/02/2017 11:42 CET

Aquest article també està disponible en castellà

2017-02-17-1487336579-1589193-lenguamaterna.jpgEra a casa d'una amiga a Còrdova quan, de sobte, el vaig albirar a la tauleta baixa de la sala d'estar. Les mans àvidament se me n'hi en van anar. Devia fer uns ulls tan i tan cobdiciosos (i no descarto que pertorbats i en certa manera perillosos) que la meva amiga es va afanyar a dir-me que me l'endugués, que me'l deixava, que ja li tornaria quan l'hagués llegit i m'anés bé. Després vaig saber que ella encara no l'havia llegit. Suposo que es va estimar més deixar-me'l que no que li robés.

Anys i panys que la volia llegir i per fi tenia a les mans la mítica novel.la Lengua materna de la no menys mítica Suzette Haden Elgin (1936-2015), lingüista, feminista i escriptora (en gairebé tots els gèneres).

El 1984 i amb Lengua materna, Elgin va encetar una trilogia de ciència-ficció (batejada amb el nom d'aquest primer llibre) que narra un futur distòpic, de malson, en què les dones no tenen cap dret. La mateixa idea és a la base d'El cuento de la criada d'una altra gran de la ciència-ficció, de la canadenca Margaret Atwood (1939), publicat només un any després.

Com a pas previ i necessari el 1982 --dos anys abans d'escriure la sèrie, doncs--, Elgin havia creat el làadan (gramàtica, diccionari i casset de pràctiques inclosos), una llengua pensada per expressar les percepcions i sentiments de les dones en la qual va vessar part del seu saber lingüístic. Partia de la base que les llengües humanes existents eren inadequades per masculines i que el làadan podria, per tant, contribuir a forjar un nou tipus de cultura.

Lengua materna arrenca l'any 2205 en un món interestel.lar però de seguida recula fins al 2179 per avançar linealment fins al 2212. L'abrupte inici enmig d'una espessa i abstrusa reunió de lingüistes homes pot fer afeixugar en un primer moment l'entrada al llibre però val la pena immergir-s'hi. La novel.la explica un món en què la supremacia dels homes és absoluta, els feminismes han estat anorreats i les dones, per tant, no tenen poder de cap mena. Excepte...

Excepte la potent saga de les lingüistes, professionals que, malgrat estar sota la fèrula dels homes, coneixen infinitats de llengües, tant humanes, com humanoides i alienígenes, atès que la dinastia s'encarrega dels contactes amb les diferents estrelles i és imprescindible en l'ineludible comerç interplanetari amb els altres mons, cosa que fa que el coneixement de llenguatges sigui un bé preciós. Aquesta habilitat els confereix un enorme poder i, per tant, estan perfectament capacitades per crear el somni d'una llengua pròpia. I sí, ho aconsegueixen.

Justament Lengua materna acaba en aquest punt però explica molt més. Els preàmbuls a cada capítol parlen habitualment de lingüística, de com funcionen les llengües, dels trets característics, i sempre són lliçons per sucar-hi pa (perquè sapiguem amb qui ens juguem els quartos fins i tot esmenta el basc) i té un apèndix de dues pàgines i mitja perquè ens enllaminim amb un tast de làadan. Malgrat ser un llibre de ciència-ficció, té trets d'assaig i de vegades vira cap a la novel.la negra, sense deixar de petja mai una trama que s'aguanta com una xarxa ben travada i tensa, perfectament versemblant, i uns personatges de carn i ossos amb entitat pròpia, ben rodons.

L'autora té una clarividència i una finor excepcional, en primer lloc, per copsar les relacions entre dones i homes, i, en segon, per descriure-les i exemplificar-les; i perquè puguem transformar anècdotes i detalls en categories d'anàlisi.

«Pobrecita, no tienes ningún sentido del humor, ¿verdad?». Era un verdadero alivio ir a trabajar y escapar de él. Siempre.

Las otras mujeres se reían de sus chistes igual que los hombres, y Nazareth sabía por qué. Si no lo hacían, podían pasarles dos cosas: Primero, Aaron las incluiría en su guerra de ridiculización. Segundo, sus maridos las acusarían de ser hoscas y unas aguafiestas demasiado estúpidas para comprender siquiera el chiste más simple.

El fet que la subordinació que les dones pateixen en la novel.la sigui una descripció acurada de la situació real de les dones reals mentre Elgin escrivia el llibre (i fins i tot a hores d'ara), no fa més que enfortir una narració plena de tremp i de gràcia. Com que ho presenta com un retrocés intolerable, qüestiona la relativa, condicional i provisional llibertat de les dones al món, les diferents violències que sofreixen; ens fa adonar d'aquest endarreriment absurd.

(Tres detalls ara i en aquest món nostre: el potiner parlament rus ha despenalitzat la violència masclista perpetrada en el si de la família per 380 vots a favor i 3 en contra; en un camp de futbol de Lió homes despleguen pancartes per expulsar les dones de les grades i enviar-les a la cuina; Donald Trump exigeix a les empleades de la Casa Blanca «que vesteixin com a dones»...).

Que en això consisteix en realitat la ciència-ficció: descriure i criticar el present més que no pas imaginar i il.lustrar (tot i que també) el futur. A més d'Elgin i d'Atwood, mestres il.lustres ens ho mostren amb la seva, en tots sentits, grandiosa obra: Ursula Kroeber Le Guin (1929) amb La mà esquerra de la foscor del cicle Ekumen, escrita originalment el 1969, per només citar-n'hi una; o Joanna Russ (1937-2011) amb L'home femella, escrita el 1975, per també només esmentar-n'hi una. Llibres que són l'Óssa Major i la Menor, galàxies infinites i immarcescibles, eternament fresques com roses.

La trilogia Llengua materna inclou La Rosa de Judas (1990), publicada originalment el 1987 i la intraduïda Earthsong (1993).

Sóc a punt d'encetar el banquet de La Rosa de Judas i, sí, no cal que patiu més, de tornar Lengua materna a la seva mestressa.

NOTICIA PATROCINADA