Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

La sagrada familia

Publicado: Actualizado:
Print Article

Este artículo también está disponible en español.

Potser és una ressaca tardana de tanta carn d'olla i neules, potser és l'alegria d'haver sobreviscut a aquesta implacable època de l'any en què la gent normal (si és que existeix) es veu obligada a fer coses que no té cap ganes de fer i la gent rara és més rara que mai.

O potser és una reminiscència d'aquella ben trobada vinyeta de Quino en què Miguelito, un personatge de l'entranyable i universal Mafalda, quan veu un cartell que diu més o menys així: «La família és la base de la societat», exclama: «La de qui? La meva no en té cap culpa». Molt em temo, però, que, darrere de tot, potser hi ressona aquell sinistre, abstrús i incomprensible capítol d'una lliçó que s'impartia a l'assignatura Formación del Espíritu Nacional: «La familia unidad de destino en lo universal», amb què ens van intentar ensinistrar de petites a l'escola (ho deixo en versió original perquè --encara que hi ha qui ho nega-- en aquells pretèrits temps el català estava absolutament prohibit a l'escola; en puc fonar fe). El cert és que ja fa un temps que em fixo que la paraula «família» està desplaçant mots com ara «gent», «persones», «habitants», «llars»..., en diferents contextos, sobretot el polític. Així, especialment des de la dreta, cada dia es poden sentir més declaracions a favor de la família (una altra cosa és que facin res).

Fa unes setmanes vaig poder llegir un article en què la política Sánchez-Camacho demanava que les subvencions ideològiques (vulgui el que vulgui dir això) anessin a les famílies. I què passa si no ets una família? No tens dret a la possible subvenció? La notícia aprofitava l'ocasió per recordar que el PP recuperava, així, una de les seves banderes: la defensa de la família com a «nucli fonamental». Com a destí en l'universal? Ai, ai, ai.

Un mes abans, havia ensopegat amb una notícia que insistia i insistia en aquesta estructura. En el títol ja es podia veure: "El Superior vasco pide soluciones a las familias 'sobreendeudadas". També es parlava en l'article de la rebuda positiva que havia tingut la iniciativa de l'executiu basc de crear un Servei d'ajuda al sobreendeutament familiar. Per què no dir-li, per exemple, Servei d'ajuda al sobreendeutament «personal» en comptes de «familiar»? Cal ser una família per merèixer o tenir dret a l'ajuda? Quines característiques ha de tenir una família?

Uns dies abans de les declaracions de Sánchez-Camacho, un coreligionari seu va afirmar que cap família de bona fe podia quedar-se sense sostre per culpa de la crisi.

No especificava com actuar amb les famílies de mala fe (si és que una família sencera pot tenir uniformement aquesta característica i crec que això posa de manifest alguna de les mancances de la paraula en qüestió), tampoc no deia quines propostes feia per a gent que no constituís una família. Tan interioritzada té el PP aquesta idea que ha promogut un grup de treball per ajudar les famílies en risc de desnonament i no simplement per socórrer qualsevol persona que pateixi aquest risc. Tan enamorat està de la família (molt em temo que es pensa que n'hi ha un únic model) que a la que pot, mostra una alarmant tendència a convertir els instituts a favor de la igualtat en instituts a favor de la «família i igualtat». I, com bé sabem, els canvis en les denominacions no són mai innocents.

Algun article posa de manifest que de vegades simplement es confon família amb llar. Així, darrere aquest titular: "Las familias españolas reducen la compra de comida por falta de dinero", s'analitza el que es gasta a les cases a través d'una enquesta a dotze mil llars. Vés a saber si en cadascuna d'aquestes cases hi viu una família, un solter, una dona o qui.

Crida l'atenció que associacions que s'han creat per lluitar contra la cobdícia miserable i sanguinària dels bancs, concretament per evitar-ne els desnonaments, es diguin, per exemple, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o Plataforma Stop Desnonaments. Com si ho haguessin fet per compensar tanta família; per reivindicar també els drets de qui no té aquesta xarxa.

I arribem al final. Passaré de puntetes per una carta setmanal del bisbe de Còrdova, ni tan sols en posarem la referència perquè no val la pena gastar ni un minut a llegir tanta despietada immundícia, errors i ignorància d'una magnitud colossal, un enfilall de bestieses tan gran. En citaré, però, el final perquè relliga l'èmfasi de tanta dreta amb un cert model de família, amb la reconsagrada família: «Déu vol el bé de l'home, i per això ha inventat la família». Transparent.