Huffpost Spain
Eulàlia Lledó Cunill Headshot

Anacronisme

Publicado: Actualizado:
Print Article

"La prova que Déu existeix és el cos de la dona i l'oli d'oliva". Feia temps que no sentia una trivialitat d'aquesta envergadura i d'un sexisme tan ranci en una pellícula que té la pretensió de voler ser profunda i d'emanar transcendència, que vol donar compte de grans temes. Aquesta és aproximadament la frase que el director Fernando Trueba fa dir, sentenciós, a l'inefable Jean Rochefort cap al final d'El artista y la modelo, pel.lícula filmada en un originalíssim últimament blanc i negre.

(Al marge: des de temps immemorial se sap que Déu és home, només cal veure-li les barbes i la fila. Alguns homes se li assemblen, potser per això no tenen significats equiparables i equivalents aquestes dues frases aparentment iguals: "La prova que Déu existeix és el cos de la dona" o "La prova que Déu existeix és el cos de l'home". En efecte, qüestió d'òptica, del que es valora, del punt de vista.)

El cos, no les dones; el cos, tot altre tret, tota altra característica, sobrera i obliterable. En consonància amb això, la resta de la pel.lícula és la contraposició, el contrast, entre un vestídissim i calçadíssim escultor-pintor i una gairebé sempre despullada Aida Folch. Entre un creador en l'últim tram de la seva vida terrenal i artística (sexualment, més enllà de les escorrialles) i una jove en eclosió. Entre l'experiència i la joventut; entre la saviesa i la frescor; entre l'elaboració i la simplicitat. En definitiva, entre la cultura i la natura. Res de nou sota la capa del cel: un enfilall de suats tòpics.

Entre els molts pintors que es van dedicar als nus femenins, em sembla recordar que va ser Degas qui va dir una cosa així com que desitjava pintar una criatura absorta en la seva elementalitat, preocupada tan sols per la seva condició física, com un gat que es llepa, entrellucada, a més a més, a través del forat del pany d'una porta.

I així la veiem des del primer moment, afamada, dormint o descansant per terra, oferta a la vista de tothom mentre es renta a la font de la plaça (potser com una gata es llepa?). I així la continuem veient durant tota la pel.lícula sencera, vestint-se només per tornar-se a despullar-se, forçada en diferents postures, torturadament immòbil, espiada en la indefensió de la intimitat o el son. Pura matèria, com un tros de pa o aquella truita que pesca amb les mans nues per oferir-la al patró; pura natura, com les flors i les fruites. Oferta sempre als ulls del vell escultor, oberta en canal als ulls del públic. Les sarmentoses mans de l'escultor modelant la seva turgència com si fos argila --no en el fang o amb els pinzells sinó directament en el cos de la protagonista.

Fins que aconsegueix la perseguida creació i, de pas, una erecció (que potser tan sols és l'altra cara de la moneda); això sí, potenciada per un ridícul i recargolat atac de banyes. I ves per on, llavors el film aconsegueix explicar amb nitidesa --s'ho hagués proposat com a objectiu o no-- el predicament i l'èxit que té la viagra entre una part de la població masculina, aquesta mena d'ànsia.

Encara que també potser parla de les edats del director i del guionista.

Aquest article també està disponible en castellà.