'El senyal de la pèrdua' de Maria-Mercè Marçal, o el rastre del caragol
guerra en ucrania
Finlandia se venga de Rusia

'El senyal de la pèrdua' de Maria-Mercè Marçal, o el rastre del caragol

Fadada pel do de la paraula, és una de les grans. A l'alçària d'Ausiàs March, de J.V. Foix; de Caterina Albert, de Mercè Rodoreda. Vaig a una llibreria i em diuen que El senyal de la pèrdua s'ha esgotat. Exulto.

Aquest article també està disponible en castellà

  5c8b72352000009e0470c7b5

Mai la trena entre vida i literatura no havia estat tan espessa com en El senyal de la pèrdua, el darrer llibre pòstum de Maria-Mercè Marçal. Curats amb emocionant devoció per Fina Birulés i Heura Marçal, es publiquen, setze anys després de la mort prematura de l'autora, els escrits inèdits potser més significatius dels dos darrers anys de la seva vida, un dietari i un epistolari.

El concís dietari --a part d'un escadusser full del 1989 que no per casualitat versa sobre l'escriptura-- comença quan se li declara un càncer implacable i devastador. Intermitentment però amb una lucidesa i una intel·ligència escruixidores --potser encara més punyents perquè no estalvia ni el sentit de l'humor, ni l'autoironia-- mira fit a fit la mort (la pròpia, la personal, la intransferible); analitza la malaltia; escruta els canvis, la decrepitud, d'un cos crucificat; imagina la possibilitat d'esdevenir amazona. Hi parla també de la vida quotidiana; de l'aventura d'una vida en comú; de la promesa de la felicitat que ja és felicitat; hi expressa l'alegria ben conscient per decisions cabdals, vitals, ben preses.

En moltes de les llivanyes i juntures del text, s'hi amaguen versos que posteriorment va fer florir en corprenedors poemes. Com a mostra un botó, el vers: «Covo l'ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l'aixella», es bifurca en dos i, gairebé intacte, cristal·litza en l'inici d'un dels poemes més arran de l'excés de l'esglai: «Covava l'ou de la mort blanca / sota l'aixella, arran de pit» (Raó del cos, 2000). Perquè una de les característiques del dietari és la portentosa qualitat literària. Es pot veure tant en les línies que dedica a la pròpia escriptura o a la literatura en general, com en alguna imatge digna de la millor novel.la, per exemple, quan explica un dramàtic retrobament a l'aeroport del Prat, «Vaig agafar-me a la Fina, al braç com les velles d'abans», així com en les contingudes, apassionadament amoroses, cartes a les dones que més estima --filla, mare, germana, companya--, essencials, nues, abismals, i, al mateix temps, pura literatura. Creguin-me quan dic que també són literatura: la carta a la companya acaba exactament igual (amb només un subtil canvi formal) que les agraïdes línies que va dedicar-li al final del prefaci de La germana, l'estrangera (1985).

L'alt grau d'elaboració i la presència de la literatura fan que dietari i epistolari conformin una unitat. L'epistolari es compon de les cartes (a mida que s'acosta el final, postals) que la poeta va enviar a Jean-Paul Goujon, professor a la Universitat de Sevilla, amb qui compartia la passió per Renée Vivien (l'editorial no ha considerat oportú incloure les cartes que Goujon va enviar a Marçal). Heura Marçal ha traduït les cartes al català atès que la poeta les va escriure en francès. En aquesta elecció, potser hi va pesar la mandra de Marçal a escriure en castellà, potser el desig d'usar una llengua propera que també coneixia, però no puc evitar pensar que, així com va triar la sextina --en paraules seves, «camisa de força»-- per articular l'extraordinària sèrie de poesia amorosa que és Terra de Mai (1982), el fet d'escollir la restricció del francès li va fornir el marc formal més adequat per articular aquest fecund diàleg sobre literatura.

S'hi parla de Vivien, és clar, però de moltes altres autores: Tsvetàieva, Akhmàtova, Roig, Salvà..., sorprenentment, d'Almudena Grandes a qui Goujon detesta i Marçal defensa. I, sobretot, d'escriptura; de literatura; de traducció; de com de sobte l'única que no cansa és la llengua materna; de la poesia que --tot d'una-- comença a treure tímidament un altre cop el nas. Amb valentia, no defuig la dicotomia entre la poesia com a expressió de l'efervescència de l'ànim, sovint dolorosa --malgrat sigui sempre una treballada elaboració--, i la serenor i el distanciament de la prosa.

Amb bondat no exempta del rigor de què fa gala Marçal com a crítica literària, per exemple, en la meravella dels assajos aplegats a Sota el signe del drac (2004), mostra el disgust pel frívol sintagma amb què la va despatxar José Agustín Goytisolo: «fresca espontaneidad». Un tòpic sense suc ni bruc que se sol aplicar a la literatura escrita per dones però que només desvirtua qui l'usa i no pas l'elaborada i profunda obra de l'autora, la qual reflexiona també sense concessions i amb una capacitat analítica excepcional sobre alguns topants del feminisme. Ara, potser el que més emociona és veure com a mida que avancen les cartes vida i literatura s'hi van trenant. Cada carta és un circell que nua una amistat nascuda a recer de la literatura.

No se'l perdin: a la boca l'or viu de la bresca de mel. Fadada pel do de la paraula, és una de les grans. A l'alçària d'Ausiàs March, de J.V. Foix; de Caterina Albert, de Mercè Rodoreda. Llegeixo la revista cultural d'un diari de Barcelona i entre els molts llibres seleccionats del 2014 no el sé trobar. No m'estranya: de setanta-cinc llibres, només set són d'autores i encara perquè una de les escasses crítiques que participa en la tria ha tingut l'humor de seleccionar només escriptores. Vaig a una llibreria i em diuen que El senyal de la pèrdua s'ha esgotat. Exulto.

Foto: Wikipedia

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.