Contextos. Cinc homes i una dona sense pietat
Tampoc no han tingut gens de por del context els cinc homes i una dona sense pietat del Tribunal Suprem ianqui que consideren que les dones no tenen dret al propi cos ni cal garantir-los els drets humans més elementals.
L’artista i escriptora Paula Bonet diu en una entrevista que no pot esperar gaire d’un context que continua negant la violència masclista. Ho va manifestar arran que la Justícia deixés en llibertat l’agressor que s’ha saltat quan ha volgut l’ordre d’allunyament, que la commina a deixar la ciutat on viu i treballa (l’agressor considera que la ciutat és seva), que l’ha amenaçada amb escanyar-la, esquarterar-la, mutilar-la, assetjar-la, violar-la, torturar-la i provocar-li un avortament.
Lluny d’amagar-se, el molt masclista assetjador s’identifica en el fil de piulades amb el seu nom complet i hi inclou una fotografia seva. En consonància, doncs, no ha d’estranyar que aquest abjecte individu es presentés al jutjat fresc com una rosa i a cara descoberta. Res de tapar-se el rostre, posar-se un casc, etc. com fan habitualment els assassins de parelles o exparelles, o la gent més pocavergonya després de les més grans estafes. Realment no té cap por del context.
Tampoc no han tingut gens de por del context els cinc homes i una dona sense pietat del Tribunal Suprem ianqui que consideren que les dones no tenen dret al propi cos ni cal garantir-los els drets humans més elementals i que han inaugurat una escalada d’extrema violència també institucional. Com que la premsa n’ha parlat molt només vull fer notar tres qüestions.
La primera. Una nena de deu anys víctima d’una brutal violació ha hagut d’anar d’Ohio a Indiana per poder avortar; i té sort perquè d’aquí poc segurament tampoc no ho hauria pogut fer a Indiana. Tota una lliçó per aquella gent que pensa que no n’hi ha per tant, que les coses tampoc no canviaran gaire després d’atzagaiades com aquesta.
La segona. És curiós constatar que la sentència Roe v. Wade (22 de gener del 1973, fa gairebé cinquanta anys) fos dictada per un Tribunal Suprem conformat per tres jutges nominats per presidents demòcrates i sis per presidents republicans. Dels quatre que va nomenar Richard Nixon, tres hi van votar a favor i només un en contra. O si ho mirem d’una altra manera van votar-hi a favor cinc jutges proposats pels republicans i dos pels demòcrates (i un demòcrata i un republicà en contra). Cosa impensable ara als EUA o a tants d’altres països. La sentència la va dictar un Tribunal Suprem exultant de prestigi i reputació en què s’escollia els jutges (jutgesses encara no) pel prestigi, capacitats i criteri i no perquè col.ludien amb el partit polític que els triava. A Espanya, Polònia, Turquia, Hongria, Brasil i un llarg etc. de països la col.lusió és evident i la separació de poders s’ha erradicat de soca-rel. Desesperançador i desmoralitzador, i un futur ben negre.
La tercera i lligada amb l’anterior. Dels cinc jutges del Tribunal Suprem que el passat 24 de juny van revocar el dret constitucional a l’avortament dos (no està gens malament, gairebé la meitat) són agressors sexuals, no confessos però sí confirmats. Brett Kavanaugh, triat el 2018 per Donald Trump, i Clarence Thomas, escollit el 1991 per George H. W. Bush. Joe Biden que, quan la professora Anita Hill va denunciar l’encalçament de Clarence Thomas, presidia el Comitè de Justícia del Senat dels Estats Units (exclusivament integrat per homes) es deu està estirant els pocs cabells que li queden per haver permès el brutal interrogatori i contribuït a la fustigació a què va ser sotmesa; deu estar penedit, per dir-ho benevolentment, d’haver-la agredit amb tanta prepotència i menyspreu. Vint-i-vuit anys va trigar Biden a demanar disculpes a Hill i empès per urgències electorals; sembla, doncs, que no ho sentia gaire.
Un detall colateral: en una altra nítida demostració de separació de poders, Virginia Thomas, esposa de l’agressor Clarence, va fer servir tota la seva amistat i influència amb l’excap de Gabinet de Trump, Mark Meadows, perquè Biden no perpetrés, segons ella, el que considerava «el robatori electoral més gran» de la història. Cul i merda.
El context també explica que el tennista Rafael Nadal, en anunciar que serà pare, pugui amollar que no té previst que això suposi un canvi en la seva vida professional. Uns quants escarafalls i piulades i res més, tot plegat foc d’encenalls. Vaig recordar el que va dir Albert Rivera quan una desfeta de tal magnitud a les eleccions del 10N del 2019 el va obligar no tan sols a renunciar al lideratge del seu partit, sinó a deixar l’acta de diputat i la política. Rivera va afirmar que així podria ser més bon pare. Amb tota cruesa va posar de manifest que activitats com la política (i no és l’única) impedeix tant pujar criatures com el treball de cura que això comporta. En aquests dos casos tan paradigmàticament paternals, en el del Tribunal Suprem ianqui, en el del calvari de Paula Bonet, el context ni ha mogut una cella ni s’ha despentinat.
