BLOGS
01/03/2016 11:29 CET | Actualizado 01/03/2016 16:53 CET

'Carol': un llibre de pel.lícula

carolEn aquests moments es pot veure als cines Carol dirigida per Todd Haynes, amb guió de Phyllis Nagy i l'actuació estel.lar de Cate Blanchett i Rooney Mara. No desmereix ni un pèl l'excel.lent i valenta novel.la de Patricia Highsmith, publicada sota pseudònim el 1952, en la qual s'inspira.

Aquest article també està disponible en castellà.

A final del 1948, Patricia Highsmith havia acabat Estranys en un tren (es va publicar un any més tard), no tenia ni un duro i durant la campanya de Nadal va fer de dependenta en un magatzem Bloomingdale's de Manhattan. Un bon dia va ser abduïda, subjugada, per una carnal i particular síndrome d'Stendhal.

Un matí, enmig d'aquell caos de soroll i comerç, va aparèixer una dona rossa amb un abric de pells. Va avançar cap al taulell de les nines amb una mirada d'incertesa [...] i crec que es picava, absorta, una mà amb un parell de guants. Potser vaig adonar-me de la seva presència perquè anava sola o perquè era estrany veure un abric de visó, i també perquè era rossa i semblava que desprengués llum. Amb aquell mateix aire pensatiu, va comprar una nina. [...] Era una transacció rutinària; la dona va pagar i se'n va anar. Però jo em sentia estranya i el cap em donava voltes, gairebé com si m'anés a marejar, però al mateix temps em sentia extasiada, com si hagués tingut una visió.

La magnificent compradora era Kathleen Senn.

Aquell mateix vespre, sola a casa i doblement enfebrada (tenia la varicel.la), ho va transmutar --des del punt de vista de la dependenta, és clar-- en literatura.

Els seus ulls es van trobar al mateix temps. [...] Era alta i atractiva, se li veia una figura esvelta i graciosa amb aquell abric de pells ample que deixava obert amb la mà a la cintura. Tenia els ulls grisos, transparents, però dominants com la llum o el foc i, atreta per ells, Therese no podia deixar de mirar-los. [...] La dona també la va mirar, amb una expressió de preocupació com si la meitat del seu cap estigués concentrat en el que intentava comprar i, encara que hi havia algunes dependentes entre elles, Therese estava segura que la dona aniria cap a ella. Aleshores Therese va veure com s'acostava lentament al taulell, i va sentir com el cor li bategava [...] i va notar com les galtes li bullien més i més a mesura que la dona s'acostava.

Si van a veure Carol (2015) de Todd Haynes no hauran d'esperar gaire a veure la bella escena (que beu de totes dues fonts) en unes no menys formoses imatges en un film absolutament fidel. La guionista, Phyllis Nagy, ho broda: comprimeix el temps, estableix una límpida trama a estones diferent, l'alleugereix d'alguns detalls, per exemple, mai no es parla de diners, i en canvia d'altres: en el llibre, la no gens trivial aparició d'una parella de lesbianes ocorre en un bar; en el film, en canvi, una de les protagonistes les entrelluca quan compra amorosament un disc que al llibre, al seu torn, era una bossa.

El refinat humor de Highsmith fa que la història passi durant les familiars, sovint nefastes, festes nadalenques. El guió, en un subtil pas de rosca, recull l'envit i quan les protagonistes comencen un iniciàtic viatge, una mica, mutatis mutandis, a la manera de Thelma & Louise (1991), l'elegant cotxe engega enmig d'un paisatge fred i nevat mentre a la ràdio sona la nadala més tòpica i plena de campanetes.

Lluny de la lletra impresa, Cate Blanchett il.lumina la pantalla amb la veu --capaç de crear oasis de silenci en el brogit-- de Carol Haird, amb una rialla més bella que la música i una boca tan sàvia com els seus ulls; i Rooney Mara, a primera vista menys espectacular, l'omple de la inseguretat, el sentiment d'estranyesa, l'oculta bellesa, l'embadaliment i la sensibilitat dels dinou anys de Therese Belivet. Fan ben real una passió que malden per controlar i ben evident la vibració d'un desig contingut però incandescent que, finalment --dones normalment constituïdes--, esclatarà. La mirada enamorada que enamora a qui és mirada.

Llibre i film narren la potent i diversa presència --són dispars en gairebé tot-- de dues dones que s'atrauen i s'enamoren. Plantegen, doncs, una qüestió universal en una història que feliçment acaba bé malgrat que és plena d'obstacles. Alguns de concrets, la diferència d'edat o de classe social, l'existència d'una filla; d'altres generals, la despietada llei patriarcal, l'estigmatització del gai amor que en dificulta el reconeixement i ja no diguem l'acceptació. Presenten un amor finalment pletòric, malgrat que comparteixen el va intent d'empènyer (especialment la novel.la) la protagonista més jove cap a un hipotètic amor heterosexual. Potser per influència de l'emblemàtica novel.la El pozo de la soledad de Radcliffe Hall; condemnada a la foguera el 1928 (tan sols vint anys abans) perquè un jutge va considerar que la solitària frase: "I aquella nit no es varen separar" era un pou d'obscenitat.

Film i novel.la són un cant contra la hipocresia, contra amagar com i qui ets. La que té una filla es nega a mentir i dissimular perquè això la degradaria i, per tant, la invalidaria per fer de mare; encara que això signifiqui que no pugui veure-la més o li dificulti enormement les visites, es nega també a usar la criatura com un ariet contra el marit. Situen la maternitat en un punt just. ¡Quin bonic i econòmic speech el de la molt bacalliana Cate Blanchett en la reunió amb els advocats!, un dels moments més emotius del film.

Ja era hora de veure la valenta obra de Highsmith vessada en un film d'una qualitat tan manifesta. Rodat en Super 16 mm (vés a saber en què consisteix això), el resultat és una textura d'una enorme calidesa i un granulat tan dens que gairebé té relleu i volum. Cuidadíssim des de la música al vestuari; cada vestit, pantalons o abric és una declaració d'intencions; cada color pastel, una declaració de principis; cada enquadrament, una pintura.

Benvingut sigui un film que s'adreça a un públic ampli on l'amor triomfa i les protagonistes hi disfruten després de tantes pel.lícules on les lesbianes --força cops demoníaques-- paguen la transgressió, la seva sexualitat, amb drames tremebunds o amb la mort, o en films que són un festí morbós per a esbarjo d'ulls masculins.

En efecte, quan Highsmith va escriure Carol, ser lesbiana era més complicat i perillós que ara i el seu dur destí era el matrimoni, la bogeria o el suïcidi. Però fins a quin punt el gai amor encara està mal vist i estigmatitzat al cine (i arreu), en dóna fe que quan Susan Sarandon i Catherine Deneuve s'havien de petonejar apassionadament a El ansia (1983), algú va recomanar a Sarandon que abans de posar-s'hi prengués una o dues copes de vi. Ella va respondre que moltes gràcies però que per besar-se amb Deneuve francament no li calia.

La pel.lícula opta a sis merescuts Oscars, inclosos els de Blanchett i Mara, tot i que l'estupenda Blanchett en dos o tres moments, sobretot al començament, es passa de rosca i frega l'amanerament (tot plegat peccata minuta). Realment no li cal exagerar gens ni res: sempre, sempre, i sense cap esforç, entra al lloc que sigui a la velocitat adequada. De tota manera alguns prejudicis deuen romandre atès que ni director ni film hi han estat nominats i tampoc no ha guanyat cap estatueta.

NUEVOS TIEMPOS