La cara de Ramón Tamames i els camins de les polítiques

La cara de Ramón Tamames i els camins de les polítiques

Anacrònic, d’una altra època, supurava indignació.

Yolanda Díaz, sonriente durante el acto de Sumar.SOPA Images

Clica aquí per llegir l’article en castellà.

Hauria donat no sé què per veure la cara de Ramón Tamames, el cos, ni que fos en un requadret en un racó a sota de la pantalla, durant tota l’estona de la intervenció de la vicepresidenta Yolanda Díaz al Congrés a l’última moció de censura presentada per Vox contra Pedro Sánchez el 21 i 22 del mes passat. Pel poc que vaig veure, era tot un poema.

Home expressiu i transparent, atònit, traslluïa una gran perplexitat davant una política (ell devia veure-hi «només» una dona) que amb calma i tranquil.litat li posava els punts sobre les is, i això que gairebé no el va atorrollar amb el bany lapidari de realitat que solen ser els seus: "li donaré una dada". Trasbalsat, manifestava un gran astorament davant una política (ell devia veure-hi "només" una dona) que, amb l’educació que sol emprar, lligava frases i discurs amb una coherència sense gaire fissures contra la seva doctrina. Anacrònic, d’una altra època, supurava indignació. 

Com s’atreveix una política (ell devia veure-hi «només» una dona) a fer-me això a mi; com és que les polítiques (les dones) no tan sols poden anar al Congrés sinó que a més a més ens tracten de vostè a vostè (o si ho prefereixen, de tu a tu). No sé si el blanc sufragista amb què es va embolcallar Díaz —la forma és el contingut— li va recordar que la cosa ve de lluny.

No està sola en aquest camí. N’hi ha moltes més. N’esmentaré només dues. Jacinda Ardern, que el gener passat va dimitir i va renunciar al poder que atorga ser primera ministra de Nova Zelanda perquè, com ella mateixa va dir, és humana i no tenia ja prou energia per continuar una feina tan exigent. Fa pocs dies, en l’últim discurs al Parlament, en què va reivindicar la seva manera de manar, tan allunyada dels habituals estàndards masculins, duia un korowai, una capa tradicional maorí —la forma és el contingut— que li van regalar durant el mandat; en moltes grans ocasions ha lluït peces de vestir pròpies del país. 

Nicola Sturgeon, primera ministra d’Escòcia, va dimitir el febrer passat i no és casualitat que, a més del sentit del deure (i de l’amor, un amor dur), esmentés, com Ardern, que ho feia perquè és un ésser humà.

Totes dues van prendre una decisió que, tot i no ser l’habitual, hauria de ser la normal després de força anys en una feina que desgasta tant i que deixa tan poc espai a la vida. Amb el seu encomiable i generós gest mostren el camí de l’èxit, atès que el fracàs és aferrar-se al càrrec com una paparra sense saber plegar quan les forces i la disposició fallen.

Exemple i model

En un altre ordre de coses, és engrescador i bonic veure, per exemple, com el net d’una amiga, un nano de 7 anys, pletòric i exultant, es considerava molt més que afortunat quan va obrir el sobre de cromos i va veure la immensa sort que havia tingut: li havia tocat el de la futbolista Alèxia Putellas. Més il.lusió que si se li hagués aparegut Messi en persona. Exemple i model no tan sols per a les nenes sinó també per als nens. Com Ardern i Sturgeon.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.