Catàstrofe climàtica i llibertat

El 10 d’agost, dia que entra en vigor el decret-llei d’estalvi energètic, a primera hora de la tarda me’n vaig al cine. Al carrer gairebé moro, però a l’autobús que m’hi duu la temperatura és més pietosa. A la taquilla del cine, una austera nota explica que a partir d’aquell dia, l’aire condicionat estarà a 27 ℃ i, a l’hivern, la calefacció no pujarà dels 19 ℃.

Després de la calorada d’anar-hi, a la sala no hi fa ni massa fred ni massa calor, s’hi estava bé (els tres ossets estarien contents). De cap manera sues i no necessites ni jaqueta, ni xal, ni mitjons —anys abans, si a l’estiu no anaves al cine preparada, et congelaves—. L’endemà vaig a fer-me una analítica al Clínic, també s’està a 27 ℃; ho pregunto a la infermera que em fa l’extracció i em diu que bé, que és una bona temperatura. Passo per mercat del Ninot i la temperatura també està ben temperada.

Penso que el decret hauria d’haver entrat en vigor fa 20 o 25 anys i potser ara no estaríem com estem amb la catàstrofe (dir-ne «canvi» és un perillós i pervers eufemisme) climàtica a sobre. Per molt que intento militar, conscienciar-me i fer esforços per rebel.lar-m’hi, no aconsegueix-ho veure-ho com una imposició autoritària ni sentir-ho com un atac a la (meva) llibertat.

Pobres habitants de Madrid. D’una banda, la gent que creu, en el pitjor estil José Mª Aznar que la «llibertat» és prendre’s les copes de vi que li vinguin de gust abans de posar-se a conduir. De l’altra, la gent que pateix la «llibertat» de no apagar ni un llum ni un aparador, de no abaixar l’aire condicionat preconitzada per la mateixa presidenta que fa uns mesos per estalviar energia va decidir reduir un 10% la freqüència de pas del metro de Madrid. No és fàcil que ella l’hagi d’agafar.

La mateixa que està usant la «llibertat» que ella sí té per enfonsar l’educació pública i fer caritat a la gent rica subvencionant-li obscenament col.legis privats; la mateixa que l’està usant per oposar-se a qualsevol llei progressista i per anorrear la sanitat pública, la mateixa que va enviar liberalment velles i vells a una mort segura privant-los d’assistència mèdica. Llibertat a la madrilenya. Pobra gent, la sotmesa a aquesta mena de llibertat. Per sort visc en una ciutat poc «pujante».

Encara en pandèmia, no sé si ja s’ha assolit un dels aprenentatges bàsics com és el de tenir la capacitat de fabricar mascaretes (que no deu ser tan difícil) i així anar-nos preparant per quan vagin apareixent tots els virus que esperen pacientment en fila índia per anar entrant.

En aquesta mateixa línia i en plena guerra de Rússia contra Ucraïna, el drama no és que Putin talli l’aixeta del gas; la tragèdia és que no sigui la Comunitat Europea la que li faci tancar l’aixeta perquè no accepti comprar-li’n més i així de passada deixi de subvencionar-li la guerra. Fins aquí hem arribat.

Tornem als malèficament catastròfics aires condicionats ara a microescala. Prop de casa meva també hi ha qui té una idea peregrina de la llibertat. Penso en un supermercat Jespac força nou que ha posat un potent sistema de refrigeració perquè a dins la gent es congeli i compri i compri com s’hi hagués d’acabar el món i es permet la llibertat d’enviar al carrer l’horrible bafarada de calor que paradoxalment generen les màquines de fer fred.

Penso en l’aparentment luxós restaurant Compartir que s’acaba d’obrir a Barcelona; passar-hi pel davant és una autèntic infern. Una altra llibertat ben mal entesa: que comparteixi la fresqueta la gent que es pot pagar el que es menja a dins; que la gent de fora comparteixi l’augment de calor que genera el restaurant. Que es foti (perdoneu-me l’expressió) el carrer. Les dues empreses (i moltes altres) es concedeixen la llibertat d’empitjorar la catàstrofe climàtica. Pocavergonyes.

No sé si l’Ajuntament té res a dir davant d’aquesta pujada forçada de la temperatura ambiental, davant aquest atac als arbres —una de les joies de Barcelona—, davant aquest menyspreu i aquest insult a la gent que va per la via pública.