BLOGS
01/12/2020 12:29 CET | Actualizado 01/12/2020 12:30 CET

Maradona, model i exemple

Especialment esfereïdors són els missatges laudatoris de la suposada esquerra, Gabriel Rufián, Pablo Iglesias o Íñigo Errejón.

SIPHIWE SIBEKO / Reuters
Maradona (2010). 

Aquest article també està disponible en castellà.

 

Mor Diego Maradona i es desencadena un enfilall de tòpics i un tsunami de panegírics ofegadors. Amb honorables i escasíssimes excepcions (gairebé totes femenines), pocs articles s’aturen a esmentar que era un puter confés i un maltractador certificat. Com a màxim es queden enganxats a la cocaïna i no trepitgen més enllà de la ratlla de les drogoaddiccions; se solen circumscriure, doncs, al que afecta al seu cos, la seva persona.

Crida l’atenció que fins i tot comentaristes en general solvents, assenyats i en ocasions brillants hi passin de puntetes. De diferents maneres, per exemple, amb l’ús d’un «todo» que ho amaga.

Yo no quiero que mi hijo tenga una vida como la suya. Sus dos goles contra Inglaterra en el Mundial de 1986 no compensan todo lo demás 

O amb l’esment al final de l’article de la pesada càrrega de l’home blanc; en aquest, cas de la del futbolista fundador.

Sobre sus solitarias espaldas se edificó el gigantesco edificio actual del fútbol. Nadie puede pensar que esa carga es soportable.  

O ja al principi d’un article, deixant ben clar, fins i tot en el títol («Adiós a Diego y adiós a Maradona») que es pot o que s’ha de dissociar obra i home, i capgirant-ne la càrrega de la prova, la hipotètica culpa. ¿Víctima, un agressor?

No van a encontrar un solo reproche, porque el futbolista no tenía defectos y el hombre fue una víctima. 

A la vista d’aquests tres articles i de molts altres més, es podria pensar que Maradona no tenia elecció, no tenia més remei que ser un puter o un maltractador. D’una banda segurament hi ha homes —vull pensar que molts— que malgrat la fama, les drogues i l’endeuament al qual els ha encimbellat la gent (o alguna gent), ni són puters ni maltractadors. De l’altra, el món és ple de puters i maltractadors que —per dir-ho d’alguna manera i si atenem a alguns dels articles— ho són perquè sí, sense motiu, atès que ningú els ha col.locat en un pretès Olimp (o infern) que els hagi empès a fer-ho: ho són malgrat no ser famosos ni drogar-se. 

Especialment esfereïdors són els missatges laudatoris de la suposada esquerra, Gabriel Rufián, Pablo Iglesias o Íñigo Errejón

Perquè una cosa no duu l’altra. Pensar que era inevitable que Maradona fos un maltractador, que forces superiors li han obligat, això sí que és una elecció. Més aviat sembla una decisió, una actitud personal (per molt que l’entorn ho permeti), com la de qualsevol altre maltractador.

Per acabar-ho d’arreglar un eslògan com: «No me importa lo que hiciste con tu vida, me importa lo que hiciste con la mía», resum de tantes i tantes opinions, dona carta blanca per perpetrar el que sigui, peti qui peti, pateixi qui pateixi, perquè la felicitat dels gols (ni que siguin amb la mà, exemplar, doncs) ho tapa tot.

Especialment esfereïdors són els missatges laudatoris de la suposada esquerra, Gabriel Rufián, Pablo Iglesias (que l’eleva a categoria de Déu) o Íñigo Errejón, que, entre d’altres coses, en diu: «Que siempre peleó por aquello que creyó justo. Que fue imperfecto, como nosotros». Deu dissociar justícia i dones, no deu trobar que siguin dignes de justícia. Imperfecció que sembla que justifica l’injustificable; que atorga llicència per atonyinar. 

I no, no és pels gols, ni perquè el futbol i els futbolistes tinguin butlla, tampoc no és patrimoni de l’esport. És del tot generalitzat i en qualsevol àmbit. 

A final del mes d’octubre va morir l’actor Sean Connery, orgullós maltractador que encarnava un personatge amb llicència per matar. Diane Cilento, amb qui va estar casat, ho va explicar en les seves memòries el 2006. 

El 1965, Connery va fer apologia del maltractament a la revista Playboy. Va explicar-hi que ventar una plantofada (una hòstia) a una dona era bo i saludable i necessari; va detallar-ne minuciosament els topants: quan, com i per què; de fet, afirma que les dones la volen. Partia de la base que els homes eren més que les dones i que estaven construïts així, vaja, fets i deixats estar. Ves què hi farem. Vint anys després, el 1987, s’hi va reafirmar. Cinquanta anys més tard, el 1993, tampoc no va voler rectificar

Sense moure’ns del cine. Un altre actor molt estimat per l’esquerra —que també va morir un octubre, el del 2017—, Federico Luppi, va ser un violent manifest i un altre maltractador cobert per capes i capes de silenci, i de glorificació i d’alabances. Ho va explicar la seva ex, l’actriu Haydée Padilla. De fet, la nòmina d’actors masclistes, violents i maltractadors és inacabable i del tot desesperançadora. 

Hi ha brins d’esperança al mateix futbol. Paula Dapena, una futbolista gallega del Viajes Interrias FF, s’ha negat a retre homenatge a Maradona

Curiosament, o no tan curiosament, també van ser molt lloades per la, diguem-ne, esquerra, pel.lícules on actua Luppi com Lugares comunes (Argentina, 2002), on un Luppi reganyós, remugador i repatani (impensable en un personatge femení positiu) és la mar de generós amb l’herència que rep la protagonista, per cert, interpretada meravellosament per la premiada Mercè Sampietro o, encara pitjor, la putrefacta Martín (Hache) (Argentina, Espanya, 1997). Film que presenta una tòpica i suada relació entre pare i fill, un corporativisme que s’edifica en part en la mort de la sempre estupenda Cecilia Roth.

Quan vaig sortir del cine, em vaig trobar un conegut que, sensible, va declarar-se molt tocat i commòs per la història entre els dos homes. Quan li vaig fer notar el drama del suïcidi de l’única, tot i que secundària, protagonista, va retopar, insensible, que no tenia cap importància, que l’important eren ells. Més clar, l’aigua. A internet, les sinopsis del film opinen com el meu conegut: ni l’esmenten. Realitat i ficció s’entortolliguen per partida triple.

Hi ha brins d’esperança al mateix futbol. Paula Dapena, una futbolista gallega del Viajes Interrias FF, s’ha negat a retre homenatge a Maradona. Durant el minut de silenci va asseure’s a la gespa en direcció contrària a les altres jugadores per no homenatjar el Pelusa, a qui va qualificar de «violador, pedòfil, puter i maltractador». 

També va argumentar que si, tres dies abans s’havia commemorat el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones sense que es guardés un minut de silenci per les víctimes, no estava disposada a guardar-ne un per un maltractador en comptes de per les víctimes. Més clar, l’aigua. Esperem que no li passi res. El que és segur és que un gest així era impensable no fa gaire temps.