BLOGS
12/04/2018 07:33 CEST | Actualizado 12/04/2018 13:53 CEST

'Contar es escuchar'. En homenatge a Ursula K. Le Guin

Robin Marchant/Getty Images
Ursula K. Le Guin (2014)

Aquest article també está disponible en castellà

El alfabetismo es importante porque la literatura son las instrucciones de uso. Es el mejor manual que tenemos. La guía más útil que visitamos: la vida.

Ursula K. Le Guin

La contraportada de Contar es escuchar de Ursula K. Le Guin diu que és un llibre que s'ha de llegir amb un bolígraf a la mà per subratllar-ne tanta lucidesa, coherència i valentia. Per fer-ne la crítica, doncs, l'hauria de copiar sencer sense ometre'n ni una paraula (ni una coma) i en destacaria l'exquisit respecte i el profund amor (sense l'un no hi pot haver l'altre) que traspua per les paraules; per l'arquitectura de la prosa; per la literatura sense cap distinció de gèneres; per les biblioteques; pel públic lector; per la imaginació (al seu entendre, l'eina més útil de la humanitat); per l'autonomia dels personatges de ficció; per la vellesa; per l'ecologia i l'amor a la terra; per l'escolta, el record i l'espera. També en senyalaria la primmirada honradesa amb què fa esberlar l'onada —on tota paraula encaixa— en la ment embadalida que llegeix.

Perquè en emotiu i savi homenatge a una de les escriptores que més cita, Virginia Woolf, el títol original del llibre és The Wave in the Mind i no és casualitat que un fragment d'una carta d'aquesta autora a Vita Sakville-West obri amb elegància i pertinència el llibre.

Malgrat ser sorprenentment unitari i compacte, un autèntic contínuum, el llibre es divideix en quatre seccions —dispars només aparentment— dedicades respectivament a qüestions personals; lectures; discussions i opinions; l'última indaga sobre què deu ser això d'escriure. En total, vint-i-tres escrits que s'entrellacen com cireres. Dotze (la major part, nou, els va escriure durant la dècada dels noranta) s'espigolen de publicacions anteriors; els onze restants són d'abans del 2003.

De la diversitat unitària, en dona fe ja la primera secció on encadena, per exemple, una presentació pròpia i una fulgurant i divertida descripció de l'androcentrisme:

Soy un hombre. Pensarán que he cometido un error de género sin querer o que intento engañarlos, porque mi nombre de pila acaba en a, y soy dueña de tres sujetadores, y he estado embarazada cinco veces, y otras cosas por el estilo que sin duda habrán notado, pequeños detalles. [...] Soy un hombre, y quiero que me crean y lo acepten como un hecho, tal y como lo acepté yo misma durante muchos años.

Amb un al.legat antiracista que perfectament compatible s'entortolliga amb un bell i emotiu homenatge a sa mare i a Ishi:

Cuando se le sugirió que escribiera una biografía de Ishi, [el pare de l'autora] no aceptó. Robert Heizer tuvo la excelente idea de ofrecer la tarea a mi madre, que nunca había conocido a Ishi, no había sido su amiga, no era antropóloga, no era un hombre y era más fiable que nadie a la hora de hallar las palabras adecuadas.

I un altre homenatge, en aquest cas als espais de llibertat que són les biblioteques:

Les hablaré de mi definición personal de la libertad. La libertad es el acceso a los estantes de la biblioteca Widener. [...] Es el cielo. [...] Todas las palabras del mundo y todas esperando a que las lea.

No crean que cito estas palabras a la ligera. No es mi intención. El saber nos hace libres, el arte nos hace libres.

A la secció lectures, Le Guin és capaç de fascinar-te amb crítiques de llibres que ni tan sols has llegit. Potser no caldria dir res més. Si de cas, fer èmfasi en l'ull bondadós d'una autora que no fa mai sang (i no perquè li faltin motius) de res ni de ningú, només cal veure la tendresa i els matisos amb què tracta Mark Twain. La qual cosa no vol dir que no sigui rigorosa; al contrari, després d'alegrar-se enèrgicament del redescobriment i la reimpressió d'escriptores anteriors, una joiosa i capital herència que el cànon masculí havia ocultat, afirma radicalment:

Que la noción aceptada (y masculina) de influencia literaria es terriblemente simplista lo demuestra (de entrada, no por último, sino de entrada) el hecho de que aquella pasa por alto, ignora, desestima el efecto [de] la «preliteratura» —relatos orales, cuentos tradicionales, cuentos de hadas, libros ilustrados—.

Qualitats aplicables a qualsevol secció, és clar. Per exemple a la tercera, dedicada a discussions i opinions. Ja parli de peus i martiris, de gats i gosses, de quotes diverses, d'amebes i de sexe, de la comunicació o de qualsevol cosa i són moltes que li interessi. No deixa de resseguir cap fil per fràgil i subtil que sigui. L'aprofito, però, per ensenyar-ne un bri d'ironia:

Lo ideal habría sido considerar a los finalistas y a los galardonados con segundos premios siempre que esta información estuviera disponible, pero dada la brevedad del tiempo que tuve para preparar esta ponencia, y la brevedad de la vida, consigno solo a los ganadores. [No facin cabal de l'atrabiliari i confús ús dels masculins.]

L'última secció, sobre l'escriptura, és un festí per a la ment i els sentits. L'honrat i amatent rigor de Le Guin la fa anar més i més lluny, l'empeny a no defallir mai en el reeixit intent de caracteritzar la creació literària. No és estrany, doncs, que de tant, t'enlluerni amb una petita píndola com: «Lo hice por escrito porque pienso mejor al escribir», i gairebé aforismes com «Leer es una manera de escuchar» o «Escuchar no es reaccionar, es establecer una conexión» (la classe política i la tropa tertuliana haurien de copiar-la tantes vegades com els calgués). O amb fragments plens de profund sentit, definitius.

Cuando se habla de la belleza en el arte, la gente suele tomar sus ejemplos de la música, las artes plásticas, la danza y la poesía. Rara vez se menciona la prosa. [...]

Pero las palabras, estén dispuestas en poesía o en prosa, son tan sólidas como la pintura y la piedra, una cuestión tan atinente a la voz y al oído como la música, cosas tan físicas como la danza.

Creo que uno de los mayores errores de la crítica literaria es desestimar las palabras —el movimiento y las cadenas de las oraciones—, las estructuras rítmicas que las palabras establecen y por las que se dejan llevar.

La pregunta, doncs, hauria de ser: ¿si només poguéssiu endur-vos-en una, quina illa us emportaríeu a aquest llibre?

Acabo amb dues alegries. Una d'agredolça. Les sentides paraules i el diàleg que va establir-hi Margaret Atwood quan es va assabentar de la mort de Le Guin.

I una d'euforitzant. Contar es escuchar no és l'últim llibre de l'autora. El 2017 es va publicar No Time to Spare: Thinking About What Matters. ¡Espavileu-vos editorials!

AOL

Síguenos también en el Facebook de HuffPost Blogs

ESPACIO ECO