BLOGS
31/03/2016 07:03 CEST | Actualizado 31/03/2016 07:08 CEST

El pertorbador i depurat bisturí de Fleur Jaeggy: a propòsit 'd'El último de la estirpe'

tusquetsS'acaba de traduir l'últim llibre de Fleur Jaeggy. D'un dels seus llibres (Els feliços anys del càstig), Joseph Brodsky en va dir: «Duració de la lectura: aproximadament una hora. Duració del record, i de l'autora: la resta de la vida». Susan Sontag la va elogiar apassionadament: «Fleur Jaeggy és una escriptora meravellosa, brillant, salvatge. L'admiro profundament».

Continua el degoteig --i que no pari-- de traduccions de l'obra de la notable i prestigiosa escriptora suïssa en llengua italiana Fleur Jaeggy (Zuric, 1940).

L'últim és un recull de vint contes titulat El último de la estirpe (Trad. Beatriz de Moura. Barcelona: Tusquets, 2016), publicat originalment fa dos anys. Com tota la seva obra, en aquest llibre refulgeix la prosa austera, enormement precisa i no menys continguda de Jaeggy; una escriptura nua de metàfores, estructurada a base de frases incisives que tendeixen a l'aforisme.

Es tracta d'unes històries terribles --de vegades terrorífiques-- que passen en escenaris despulladíssims, puntejades d'incendis, de gelor i de crueltat, d'enveges, de complicades i fosques trames familiars; cisellades amb el més cru i esmolat escalpel i ritmades a base de frases curtes de precisa puntuació. El centre de la narració són sempre uns personatges amarats de malenconia que manifesten una extrema tristor o una maldat inusitada, tant si es relacionen amb animals, coses o persones. A estones són tràgics; en d'altres ocasions, ulcerats per ferides profundes i incurables tot i que sempre defugen l'autocompasió. Per comparació, fan que la literatura de Mercè Rodoreda sigui d'una dolçor gairebé embafadora, que Patricia Highsmith sembli una beata, que els drames de Caterina Albert siguin d'una innocència pròpia d'una fleuma o que Ivy Compton-Burnett sigui una escriptora tirant a convencional. S'hi pot trobar fragments com aquest:

«Las personas solas temen muchas veces hacer visible su soledad. Algunas se avergüenzan. Las familias son tan fuertes. Tienen a la publicidad de su parte. Pero una persona sola no es más que un pecio. Primero lo llevan a la deriva, luego lo dejan naufragar.»

A Jaeggy només li cal juxtaposar dues frases a punta seca: «Las familias son tan fuertes. Tienen a la publicidad de su parte», per substituir amb escreix els centenars de pàgines que caldrien a un assaig per explicar --amb molt menys poder de convicció-- el mateix.

Caracteritzada per la síntesi, doncs, l'obra de Jaeggy es fonamenta en grans el.lipses, les històries s'intueixen entre línies, el més important és que el que no diu, el que queda fora de camp. Malgrat que s'estructura a través de diferents llibres i reculls, es podria parlar d'un contínuum. Proleterka, traduïda per Mª Ángeles Cabré el 2004, es pot entendre com la continuació de la portentosa i premiadíssima Els feliços anys del càstig, traduïda per Xavier Lloveras el 1990. En comparteixen la mateixa protagonista, que, a més, reapareix al recull de relats El temor del cielo, traduït per Flavia Company el 1998, i que, sens dubte, protagonitza també l'últim relat, «F.K.», del llibre avui ressenyat, d'El último de la estirpe.

El to i la densitat d'iridi del fragment abans citat és perfectament recognoscible en qualsevol dels llibres, per exemple, a Las estatuas de agua, traduït per Mª Ángeles Cabré el 2015.

«El padre, con gran naturalidad, o hablaba de lo que le interesaba o simplemente callaba. El hijo se estrujaba el cerebro para encontrar algún tema que no fuera peligroso, que le ahorrara nuevas pruebas de la innata crueldad de Reginald [el pare] y de su inocente falta de humanidad.»

Vegem-ne un altre fragment:

«La ciudad le parecía vaga y remota, olía a flores húmedas; dos niñas se pegaban, una usando los puños y la otra un pequeño paraguas rosa. Apareció la elegante seguridad de la brutalidad; lo salvaje se transformaba en lo horrible.»

Un altre factor que dóna coherència i cohesió a l'escriptura de Jaeggy són les constants referències literàries. Al costat de les implícites, per exemple, Franz Kafka, hi ha explícits homenatges a autores i autors que admira, en qui s'emmiralla. En un bell inici, Els feliços anys del càstig arrenca així:

«A catorze anys era alumna en un col.legi de l'Appenzell. En aquells llocs Robert Walser hi havia fet moltes passejades quan era al manicomi, a Herisau, no gaire lluny del nostre institut. Va morir al mig de la neu. Hi ha fotografies que ensenyen les seves marques i la posició del cos a la neu. Nosaltres no sabíem qui era, l'escriptor. I no ho sabia, ni tan sols, la nostra professora de literatura.»

Començament, com es pot veure, que no tan sols ret tribut al genial escriptor suís, sinó que, en una frase, diu molt de la literatura que s'ensenya a l'internat.

A El último de la estirpe, hi compareixen fugaçment, lleument, el Mestre Eckhart, la grandíssima sor Juana Inés de la Cruz, la mística Àngela de Foligno. Hi convoca en més gran mesura d'altres estimades celebritats: en un conte de poc més d'una pàgina, parla cruament amb Ingeborg Bachmann de vellesa i de cremades; en un restaurant, es menja un entrecot amb Oliver Sacks mentre es fa amiga d'un peix que espera amb agònica desesperació que algú el triï per cruspir-se'l; passa fred per carrers i molls amb Joseph Brodsky, que recorda amb fatalisme els hiverns de Sant Petersburg, el riu Nevà: qualsevol lloc ha esdevingut per al poeta una ciutat mental anomenada «Negde», és a dir, «cap lloc».

Ho fa en l'estil d'una altra taxativa, esbiaixadora i altament densa escriptora, Djuna Barnes (1892-1982). En efecte, recorda vagament les digressions de Perfiles (1987), meravellosa antologia d'entrevistes en què Barnes, per exemple, descriu la sindicalista Mary Jones així: «La suya es una espalda plana, recta y ancha. Nunca ha tenido tiempo para ser una espalda individual». Un tipus de descripció que es pot retrobar a El Almanaque de las mujeres (1928) quan retrata, per exemple, la literata Natalie Barney, Dolly Wilde o la pintora Romaine Brooks.