BLOGS
20/04/2016 10:55 CEST | Actualizado 20/04/2016 11:22 CEST

Elogi de les peixateres (hi inclou les feineres i les verdulaires)

azuaSón constants els atacs misògins provinents d'elits il.lustrades contra polítiques. Habitualment els insults inclouen també col.lectius sencers i mostren un menyspreu extrem per professions majoritàriament femenines i una ràbia malaltissa contra les feines domèstiques i de cura, per molt que se'n beneficiïn els agressors.

Foto: EFE

Aquest article també està disponible en castellà

Félix de Azúa ha pontificat que la missió d'Ada Colau en aquest món és ser peixatera perquè, segons diu ell, «no té ni idea de com es porta una ciutat ni li importa». Com que és probable que hi hagi moltíssima gent que no sàpiga com s'administra una ciutat ni li importi, de seguir el guió proposat per l'autor de la Historia de un idiota contada por él mismo (1986), Barcelona pot acabar tenint més peixateries que apartaments turístics, que es diu aviat.

No sé si l'autor de La venganza de la verdad (1978) ha intentat mai tallar una simple rodanxa de lluç; si ho provés, s'adonaria que a més d'una eina ben esmolada, cal força, pols, tremp, decisió i seguretat per fer-ho amb una mínima solvència, qualitats ben necessàries per governar una ciutat. Segurament la major part de peixateres no hi tingui cap interès, però és probable que més d'una ho faria amb bon criteri, sense robar ni un ral, sense vendre peix podrit, sense dir una paraula més alta que una altra.

Hi deu haver de tot com en qualsevol lloc o ofici, però en la meva experiència les peixateres són professionals summament preparades, discretes, elegants i honrades, amb habilitats prodigioses com pelar llenguados per les dues bandes en un tres i no res, esbudellar sardines i seitons i quedar-se'n la brutícia perquè tu te'ls puguis endur a casa nets com una patena, col.locar amb art en safates polidíssims filets de bruixa o supremes de rap ben repelat. Són admirables en més sentits: acostumen a llevar-se a hores realment intempestives, passen llargues jornades a peu dret envoltades d'un gènere ple d'espines (i molt sovint de besucs), a tocar del gel i d'una humitat permanent, cosa que deu ser ben dolorosa especialment a l'hivern.

Com que parlem de peixateres (als peixaters se'ls sol deixar tranquils: a ningú se li acudeix enviar cap polític a triar sípies, ni, posem per cas, a despatxar albergínies o a fregir espàrrecs), estem parlant també de la doble jornada laboral i de tirar endavant, musclo a musclo, calamar a calamar, llúcera a llúcera, nuclis familiars. Conec una catedràtica a qui s'enaigüen els ulls quan rememora els sacrificis, sentit comú i ensenyances d'una àvia peixatera gallarda i sàvia. Ha fet bé Ada Colau d'anar orgullosa a plaça a retre'ls homenatge, a agrair-los tanta feina callada, tant servei a la ciutat.

Perquè amb les peixateres passa com amb les sogres: gairebé tothom s'atreveix a malparlar-ne, a fer-ne acudits sexistes i de mal gust, però tant pel que fa a les unes com a les altres, quan preguntes: «¿I la teva és així?», gairebé tothom respon una cosa com, «¡Ah no, la meva no, la meva és estupenda!». (Als centres d'ensenyament passa el mateix, hi ha nens i nois que vilipendien totes les dones sense excepció, menys, casualment, sa mare, la seva àvia, una tia, sa germana gran...)

Gangues de voler pensar, a més, que tot un col.lectiu pot ser uniforme. L'autor de Cortocircuitos (2004), hi té una alarmant tendència: també creu que tot el professorat de Catalunya pensa i actua robòticament igual. I a més, ¡quin afront que et comparin amb l'alcadessa si ets peixatera i no t'agrada Colau!

Si és difícil imaginar un món sense peixateres, intentin visualitzar-lo, olorar-lo, passejar-hi, sense digníssimes i honestes feineres i mestresses de casa.

Hi ha gent que es pregunta com pot ser que l'autor d'Esplendor y nada (2006), tot un acadèmic de la llengua, pugui caure de quatre potes en un tòpic tan groller i bast, i enviar Colau a la peixateria (que ja se sap que són totes unes ordinàries i unes cridaneres com ella) simplement perquè és una dona i a més a més no pertany a cap tipus d'elit (¿recorden, per exemple, el calvari de les ministres socialistes Matilde Fernández o Leire Pajín?). En realitat és a l'inrevés, la Real Academia coopta l'autor de Lengua de cal (1972) perquè hi comparteix ideologia i insults matussers com aquest. Per a una Academia instal.lada ben a gust en el plistocè deu ser difícil trobar candidats a l'altura de la baixesa d'un Camilo José Cela --obsedit amb els termes referits a la prostitució--, o capaços de continuar tradicions com la de José Zorrilla, que postulava que una dona que escriu és un error de la natura, o la de Jacinto Benavente: quan el Lyceum Club Femenino el va invitar a impartir-hi una conferència, va respondre barroerament que no atès que no li agradava «hablar a tontas y a locas». Benavente a qui van regalar el Nobel de Literatura, ¡realment, no hi ha al món pitjor misogínia que la il.lustrada!

No estan sols. Pocs dies abans el regidor del PP a Palafolls, Óscar Bermán, va intentar humiliar i desqualificar Colau enviant-la a fregar el terra per exactament les mateixes raons que l'autor de Salidas de tono (1997) i en termes equivalents. (No descarto que a Bermán el mortifiqui la invenció del pal de fregar.)

Si és difícil imaginar un món sense peixateres, intentin visualitzar-lo, olorar-lo, passejar-hi, sense digníssimes i honestes feineres i mestresses de casa: una vaga de transport seria un joc de poques taules al costat d'una vaga generalitzada de feina domèstica a nivell col.lectiu i personal. ¿Però què tenen contra la feina de cura?

Quina vida més bruta, trista i disgustada la de Bermán i la de l'autor de Cepo para nutria (1968) atès que, coherentment amb els prejudicis i les fòbies que mostren cap a feineres i peixateres respectivament, un deu viure envoltat de porqueria i l'altre sense poder tastar mai una pelaieta fregida, un tall de sumptuós corball o una humil però gustosa galera.

EL HUFFPOST PARA IKEA