BLOGS
06/02/2018 07:35 CET | Actualizado 06/02/2018 07:36 CET

Els mons d’Ursula K. Le Guin: literatura en estat pur

Dan Tuffs/Getty Images
Ursula Le Guin (diciembre, 2015)

Aquest article també está disponible en castellà

Se m'ha mort Ursula K. Le Guin (1929-2018).

Se'ns van morint més i més autores; un cruel degoteig. Sempre, però, podrem aixoplugar-nos en obres i llibres. En el cas de Le Guin, feminista, ecologista, taoista, progressista, pacifista... i perdonin les redundàncies, han estat vuitanta-vuit fecunds i polifacètics anys que abracen una literatura llarga i àmplia i tota mena de premis. ¡Gràcies, moltes gràcies, infinites gràcies!

Llibres de ciència-ficció, com l'excel·lent La mà esquerra de la foscor. Novel·la històrica, per exemple, Malafrena. La tetralogia dels Llibres de Terramar, que parla dels sabers ocults de la gent de l'arcaic arxipèlag. L'esplèndid Els desposseïts, on darrere una nova trama de ciència-ficció parla de filosofia i exemplifica i descriu el capitalisme, el comunisme i l'anarquisme. Llibres com El Nombre del mundo es Bosque, una vibrant crítica a la intervenció nord-americana al Vietnam, en definitiva, a les guerres imperialistes. Els iniciàtics i juvenils Molt lluny de qualsevol lloc o L'ull de la garsa. Contes i més contes, variadíssimes narracions plenes d'intuïcions. També fa poesia i crítica literària.

Estem davant d'una obra uteral, bàsica, fonamental, que explica molta de la literatura o fins i tot cinema posterior: la sèrie de Harry Potter de J.K. Rowling, situada en una escola de màgia com la que Le Guin va inventar-se per a Un mag de Terramar; el film Avatar de James Cameron que segueix, tot i que no molt finament, l'estela d'El Nombre del mundo es Bosque; la ciència-ficció de Georges R. R. Martin...

En el greu i trist moment de la seva mort, m'agradaria recordar, però, el tremp i el criteri d'una escriptora que malgrat desbordar sempre qualsevol gènere —i no tan sols els literaris, com veurem més avall va dir:

Me llevó años darme cuenta que elegí trabajar en géneros tan marginales y despreciados como la ciencia ficción, fantasía, y literatura para jóvenes, precisamente por estar excluida de la supervisión crítica, académica, canónica, dejando a la artista libre; me tomó diez años más llegar a tener el juicio y el valor para ver y decir que la exclusión de los géneros de la «literatura» es injustificada, injustificable, y no un problema de calidad sino de política.

Segurament va influir en la tria el model de sa mare, l'escriptora i antropòloga Theodora Kracaw Kroeber, autora d'un best-seller de l'indigenisme nord-americà, Ishi, que mostra que Le Guin no surt del no-res, que és un brot d'una bella genealogia.

¡I quin plançó! Com a mostra, les conseqüències d'un detall d'una de les seves obres magnes, de La mà esquerra de la foscor.

El dens i hipnotitzant llibre amb protagonista de pell negra com el mag de Terramar (i quan els va escriure aquesta tria feia minvar el públic lector) transcorre en un món on les persones no tenen sexe fins que, a les èpoques de zel, s'enamoren d'algú i aleshores el seu sexe pren la forma complementària al sexe que adopta la persona de qui s'han enamorat. Com que al llarg de la vida canvien de sexe uns quants cops, presenta un planeta d'identitats sexuals canviants on ningú no es pot sentir totalment d'un únic sexe i això impedeix subordinacions encarnades en la biologia. (Fa anys el vaig posar com a lectura en un curs de literatura i recordo amb goig l'embadaliment entusiasmat de les alumnes, que, pel seu compte i risc, el van arribar a teatralitzar per explicar-lo a una altra classe.)

Doncs bé, un reputat autor de ciència-ficció i crític, Stanisław Lem, es va indignar amb la imaginativa, intel·ligent i agosarada Le Guin de La mà esquerra de la foscor perquè, al seu parer, aquesta inestabilitat sexual havia de produir una angoixa insuportable als personatges (¡de paper!) de la novel·la.

Fins i tot va acusar Le Guin del fet que els personatges del planeta li havien sortit en realitat homes, tant pel que deien com per la indumentària que duien. Le Guin va demanar a Lem que li digués una sola frase de la novel·la que no podria ser dita per una dona i, d'altra banda, va explicar que, com que l'acció passava en un planeta extremament fred, n'havia vestit els éssers autòctons com les i els esquimals. (Es tractava d'un cas clar de percepció androcèntrica per part de l'autor.)

La roba, ¡quin altre gran tema els vestits! Podria col·locar-se també al centre de la literatura. En aquest aspecte tampoc no està sola: les vestimentes ideades per Le Guin tenen a veure amb les comodíssimes robes pensades per Charlotte Perkins Gilman perquè les dones de la utòpica Terra d'Elles (una altra obra que es pot posar com a model de literatura que rebenta els límits dels gèneres) anessin ben confortables i a gust, o, més tard, amb la sospita de la detectiva de Sue Grafton, Kinsey Millhone, sobre les sabates de taló d'agulla: si fossin tan còmodes els homes se'n posarien.

Literatura, doncs, majúscula; de la bona; sense etiquetes. L'entendridora angoixa (real) d'Stanisław Lem un autor que, recordem-ho, també era crític literari, el patiment que mostra pels personatges de Le Guin, només poden veure's com el màxim homenatge que es pot retre a una novel·la, a un llibre de ficció, a la capacitat de convenciment creador de Le Guin, hàbil per fer creure a un experimentat autor que el que conta és tan «cert», tan versemblant, que podria passar realment. Vaja, que està passant.

Síguenos también en el Facebook de HuffPost Blogs

EL HUFFPOST CON NETFLIX