BLOGS
08/02/2016 06:58 CET | Actualizado 07/02/2017 11:12 CET

'Nada se acaba': el festí infinit de la literatura de Margaret Atwood

margaret atwoodNada se acaba narra els avatars --és proverbial la mirada d'entomòloga d'Atwood sobre persones i relacions, sobre qualsevol cosa o esdeveniment-- d'un triangle amorós que esdevé fractal atès que al seu torn en produeix d'altres.

Foto: MARK BLINCH/REUTERS

"Alguna gente cree que una novela de mujeres es cualquier cosa que no contenga política. Algunos piensan que es cualquier cosa que hable de relaciones personales. Algunos piensan que es cualquier cosa que contenga muchas operaciones, operaciones médicas, quiero decir. Algunos creen que es cualquier cosa que no te dé una perspectiva amplia y panorámica de nuestra fascinante época".

No sé si cal afegir res més a aquest fragment d'un altre llibre seu, del gloriós Asesinato en la oscuridad (1999), per ressenyar el regal de Nada se acaba.

El llibre és la refinada descripció --és proverbial l'acurada i aguda mirada d'entomòloga d'Atwood sobre persones i relacions, sobre qualsevol cosa o esdeveniment--, durant el període que va de l'octubre del 1976 a l'agost del 1978, d'un triangle amorós que es fractalitza perquè, al seu torn, en produeix d'altres.

Desmenteix la brama que si una novel.la és obra d'una escriptora ha d'estar necessàriament curulla d'operacions (mèdiques, vull dir): no n'hi ha ni una. També desmunta la tesi que no siguin capaces de descriure un tros d'Història. En efecte, un dels fascinants rerefons del llibre és el procés electoral de Quebec (novembre del 1976), eleccions que va guanyar l'independentista René Lévesque i que dóna peu a l'autora a mostrar no tan sols les reaccions durant la nit electoral davant una victòria inesperada, sinó a novel.litzar els perquè de les opinions a favor i en contra, a aprofundir en les diferències culturals canadenques o a parlar de política lingüística. Aquest context és tan útil per situar acció i època com que un dels personatges usi màquina d'escriure i paper carbó.

Cinc mesos després, en un magistral fragment, un altre dels personatges va embolicant les seves eines en trossos de paper de diaris endarrerits en marxar de casa; recurs que permet fer un repàs dels principals esdeveniments de tot tipus al país; és a dir, donar una perspectiva amplament panoràmica. És alliçonador i especialment pertinent fer constar que un dels fragments amb què ensopega és un editorial que parla alarmat de la balcanització del Canadà. En prenguin nota Aznar, la FAES i companyia abans de parlar amb alegria i satisfacció de la pretesa balcanització de Catalunya.

Fa malícia que la traducció d'una obra tan bellament escrita, tan plena de detalls, sigui tan poc acurada, fins i tot tan grollera.

Una bona novel.la no tan sols explica fefaentment el passat sinó que fins i tot pot ser mirall del present o tranquil.litzar respecte al futur i pot descriure comportaments, polítics o no, universals. En efecte, en un altre fragment --que fa trontollar sòlids partits presos d'una part de la població del Canadà-- es diu que la Policia Muntada és corrupta: en un cas ben obscur, alguns dels seus elements s'han fet passar per terroristes separatistes.

La novel.la conté, sens dubte, un munt de relacions personals entre personatges ben variats d'orígens diversos, ¿quina bona novel.la les bandeja? Aquí la intel.ligent mirada d'Atwood esdevé més analítica que mai i les presenta també com una conseqüència i un producte del temps que ha tocat viure als personatges, triomfa a l'hora de mostrar que les relacions privades sempre, sempre, tenen un vessant polític. Entendridora, presenta una galeria de variats personatges: la mare progressista, una mica llauna i que fa deu anys que duu les mateixes sabatilles, que obliga el fill a participar en campanyes o a qui de petit prohibia barallar-se al pati del col.legi; la tia transmutada en madrastra en el pitjor sentit de la paraula; el deambular, les raons i passions dels diversos components dels triangles; l'actuació de la rastellera d'amigues i col.legues; els menjars, vestuari i costums.

En transcendeix la pura anècdota i, a partir de la nítida descripció del que, per a bé de la novel.la, en principi són només comportaments personals i intransferibles, generalitza. Així, mostra aquella veritat universal que la relació d'una persona varia radicalment segons si l'estableix amb el fill o amb les nétes: l'àvia progressista no les intenta polititzar, els riu bromes gens progressistes o fins i tot incorrectes, les malcria. En la mateixa deriva, la despietada tia-madrastra és per a les nenes, per a la següent generació, no una pesant i inamovible llosa sinó una curiositat pintoresca, gairebé graciosa.

La novel.la és capaç de transmetre també que, malgrat tot, som filles i fills del que mamem, que el que aprenem durant la infància marca a ferro i foc, ens configura. A pesar de les divergències, una de les millors característiques del fill de la mare progre és un llegat seu. O que hi ha ensenyaments que no per provenir d'una odiada tia-madrastra no siguin ben útils i s'hagin d'agrair molt.

I detalls de les relacions de parella, és clar. L'estupor d'adonar-se durant l'encontre amb un antic amor que ja tota passió és apagada, que tot és fora, fins al punt de no comprendre d'on podia sorgir. Les sucoses converses entre dones sobre homes. La ràbia d'un personatge quan constata que la nòvia a qui va deixar, ho ha superat força ràpidament i feliç, que ja no sent res per ell. La ironia d'Atwood és tan proverbial com la capacitat de disseccionar amb bisturí.

Per tot això fa malícia que la traducció d'una obra tan bellament escrita, tan plena de detalls, sigui tan poc acurada, fins i tot tan grollera. Fa pena que el traductor no sàpiga que fins i tot la paquidèrmica Real Academia s'ha hagut de rendir a l'evidència que el femení «médica» existeix. Revolta que dues dones discuteixin quina de totes dues és «dueño» de l'home en litigi. Fa pena veure com les dues nenes de la parella protagonista de les quals només unes pàgines abans s'ha parlat i que tenen força presència al llibre, es transvesteixen en uns impossibles «hijos»; suposo que en anglès devien ser «children» o «kids».

Life before man s'ha traduït arbitràriament amb el títol Nada se acaba. L'únic consol és que el títol en castellà remet, ni que sigui involuntàriament, a la feliçment prolífica, fèrtil, polièdrica i sempre excel.lent obra de Margaret Atwood. Llibres que ho comprenen tot, novel.la, poesia, contes, ciència-ficció, història-ficció, assaig, conte infantil, crítica... No us l'acabareu mai.

NUEVOS TIEMPOS