BLOGS
27/07/2014 09:58 CEST | Actualizado 25/09/2014 11:12 CEST

Quadern de Mèxic

Impossible fer-se una idea de la mida de les àrees, zones, barris, seccions o sigui com sigui que es digui això a Mèxic DF. No se sap com es cusen entre si. Molts cops no hi ha solució de continuïtat entre l'opulència i la misèria; ni tan sols un pas brusc dels gratacels a les barraques.

Aquest article també està disponible en castellà.

Estiu. Dies de lleure (per a qui pot). També per a qui pot, temps de viatges. Per exemple, a Mèxic.

Descomunal, Mèxic DF. Impossible fer-se una idea de la mida de les àrees, zones, barris, seccions o sigui com sigui que es digui això a Mèxic DF. No se sap com es cusen entre si. Molts cops no hi ha solució de continuïtat entre l'opulència i la misèria; ni tan sols un pas brusc dels gratacels a les barraques. De les grans avingudes pensades amb tiralínies, a la successió ininterrompuda i bigarrada dels mercats del carrer. Un festival d'olors, i la vivesa i l'alegria de tots els colors de Mèxic.

Fa poc, vaig tenir l'oportunitat d'anar a Mèxic invitada pels tribunals electorals de la Ciutat de Mèxic i de Monterrey. Això va fer que sojornés en aquestes dues ciutats una intensa, assolellada i plena de ventures quinzena. El llibre Quadern de Mèxic. De chilanga a regiomontana recull les impressions d'aquesta tímida però meravellada aproximació i és un homenatge ple de gratitud a Mèxic (no s'estiguin de res: si els ve de gust, aquí en tenen un capítol). Si no, vet aquí dos petits fragments:

Metros i peseros

«De moment, no em calen taxis. Estic més contenta que un gínjol amb la meva flamant targeta de metro de plàstic recarregable. Cada viatge, amb tants transbords com vulgui, costa 3 pesos = 0,17 €! I el metro passa rabent cada mig minut. És prou net, i el sistema de transbord, senzill.

Indiscutiblement, la divisa que agermana els conductors de peseros [autobusos urbans] és: «Abans mort que no que em passin». Això els obliga a anar a tota castanya, a engegar rabents, a passar d'una marxa a l'altra fent espantoses estrebades als enormes canvis, a parar en sec i, sobretot, a agafar els revolts amb una mena de gosadia desimbolta amb tendència derrapant. Malgrat això, sempre que vaig agafar un pesero, m'hi vaig sentir molt ben acompanyada i confortable, fins i tot quan no hi havia seient lliure i em tocava anar agafada (com una paparra: m'hi anava la vida) a la barra de prop de l'entrada, perquè el fet que vagin a tota bufa no implica que algun cop tanquin les portes; sempre les duen obertes de bat a bat. De tota manera, tant al metro com al pesero, gairebé sempre seia; si no hi havia lloc, algú me'l cedia. No vaig acabar d'escatir mai si era per vella o per blanca.

Hi ha encara una altra raó: no crec que puguis arribar a conèixer mínimament una ciutat (si és que en pots arribar a conèixer mai cap), fins que no n'uses el metro i l'autobús, fins que no notes el ritme de les estacions, la configuració de les andanes, els graons de les escales, fins que no parles amb la gent, ni que sigui del temps, d'on has de baixar o canviar de línia o d'on ets, d'on vas, quants dies fa que ets a la ciutat i què has vist.»

Sor Juana Inés de la Cruz

«El matí ha donat per molt, però no podia tornar a l'hotel sense retre homenatge a la immensa sor Juana Inés de la Cruz. Metro, transbord, baixo a l'estació d'Isabel la Católica i cap a la Universidad del Claustro de Sor Juana. Abans d'entrar, i per agafar embranzida, em prenc una agua fresca en un bar encantador. Una altra institució mexicana molt recomanable, la de les aguas frescas. Va ser, concretament, una agua de Jamaica, d'un delicat to vermell. Boníssima.

Curiosament, la Universitat es declara laica. Sor Juana Inés de la Cruz ho impregna tot, cada pati, cada claustre; no hi fa res que, en el més gran, hi hagi una mena de sorollosa i expansiva fira de gastronomia. Hi deambulo com estabornida per l'emoció i l'alegria. Per aquí devia passar!, aquí potser meditava!, potser seia aquí per platicar amb la virreina mentre anava organitzant ja el sonet!

Passejo per patis i claustres en estat d'arrapament. Contemplo unes estàtues que realment no fan gaire justícia a la gènia. De sobte, arribo al rovell de l'ou, una petita estança decorada amb una enorme signatura de l'escriptora no gaire rubricada, mobles de l'època (autèntics o apòcrifs, que, la veritat, tant me fa) i el retrat pintat per Miguel Cabrera, que tantes vegades he contemplat en llibres i revistes.»

Un llibre que es pot llegir com una invitació a Mèxic; un assaig que pot ser útil si tens la intenció d'anar-hi algun dia (o en comptes d'anar-hi); o per llegir perquè sí, que és, la millor raó potser per visitar un llibre o endinsar-s'hi.

Que tinguin unes molt bones vacances.

ESPECIAL PUBLICIDAD