BLOGS
20/11/2020 12:00 CET | Actualizado 20/11/2020 13:10 CET

Neguit

Cada cop tinc més la sensació que anem cap a l’abisme (o una cosa pitjor) i fem veure que no, que no res, que és un mal moment i que tot ja s’anirà arreglant.

GABRIEL BOUYS via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

 

Potser és per aquesta mena de depressió de baixa intensitat força generalitzada entre la gent —tot i que (segurament) no tinguis el coronavirus— que va aparellada a l’estat de pandèmia, però cada cop tinc més la sensació que ens està passant el que li va passar a molta gent abans, per exemple, de la II Guerra Mundial o, per exemple, durant l’ascens del nazisme. Que anem cap a l’abisme (o una cosa pitjor) i fem veure que no, que no res, que és un mal moment i que tot ja s’anirà arreglant; quan em sembla que és a l’inrevés: que tot s’està espatllant, degradant, corrompent. La síndrome de la granota bullida a foc lent. Capacitat de reacció, zero.

Parlo de pandèmies i de política. Tinc la sensació que Donald Trump és capaç de començar una guerra, de tirar una bomba atòmica, de qualsevol cosa, per continuar al poder, per negar tant el nombre com el que diuen els vots (treure la Guàrdia Nacional al carrer ja ho ha fet amb l’excusa de traslladar una Bíblia en la qual no creu ni obeeix). Tinc la sensació també que la gent que hauria de reaccionar quan trepitgi aquest límit, quan arribi a aquest punt dràstic, ja no hi serà temps, si és que té cap intenció de reaccionar-hi en contra. Fins ara, cada cop que Trump ha envestit un límit, o bé l’han aplaudit o bé han callat. Al cap i a la fi, ja els anava bé el que feia; i ara potser creuen que acabarà sent president quatre anys més.

¿Es paren a pensar els diferents governs, ni que sigui un moment, les mesures que emeten contra la pandèmia?

D’altra banda, no sé si les costures de la política poden aguantar molt temps més comportaments i decisions (o atzagaiades) de dirigents que fa tota la sensació que quan es van ficar en política mai no van pensar que algun dia podria haver-hi una emergència com la del coronavirus i haurien, doncs, d’arremangar-se i posar-se a gestionar-la. Sembla que fins i tot troben injust que els passi això. 

Recordo i recorden aquell vicepresident primer, Francisco Álvarez-Cascos, del govern de José María Aznar, que durant la sinistra, tèrbola i enganxosa crisi del naufragi del Prestige no va abandonar pas la cacera i el xeflis en què participava tot i que presidia el ministeri responsable de controlar la catàstrofe.

¿És raonable que a Catalunya, en una mena de Jocs de la fam cruel i pervers, les ajudes a les persones autònomes hagin tocat només a les primeres que van poder accedir a la web i que la resta es quedés sense i totalment desemparada? ¿És passador que els partits polítics no deixin de tirar-se els trastos pel cap ni quan hi ha una emergència?, ¿que no deixin de comptar vots a cada sessió de control convertida en batalla campal al Congrés? ¿Es paren a pensar els diferents governs, ni que sigui un moment, les mesures que emeten contra la pandèmia? És possible que pensin que no els passarà factura. El més trist és que és possible que no els en passi.

 

NB 1. La vehicularitat del castellà a Catalunya no és un inapel.lable mandat constitucional sinó una de les excrescències amb què va tacar la «seva» llei d’educació l’exministre José Ignacio Wert, el papu espanyolitzador de les criatures catalanes. Traient-la, s’elimina l’atropellament de Wert i es deixa tal com estava. Que Inés Arrimadas només sàpiga apel.lar una i una altra vegada a «la humiliació» que representa que el castellà no sigui llengua vehicular a l’escola catalana i no doni cap argument lingüístic, no fa més que certificar-ho.

Per cert, segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població, l’ús de la llengua catalana a Barcelona cau cinc punts en cinc anys i perd un terç del jovent (a l’Àrea Metropolitana encara és pitjor). 

NB 2. No veig que hagi cridat l’atenció ni a ningú ni a cap mitjà que Kamala Harris no es canviés el cognom quan es va casar. Per algun lloc es comença. Lucy Stone (1818-1893), la paladina que les dones conservessin el seu cognom en casar-se, «el meu nom és el símbol de la meva identitat i no l’he de perdre», deu descansar amb una mica més de pau.

NUEVOS TIEMPOS