BLOGS
13/06/2015 09:58 CEST | Actualizado 13/06/2016 11:12 CEST

Ruth Rendell. Molta pena però molta més glòria

ruthrendellLa mort de Ruth Rendell ha passat sense gaire pena ni glòria. Una injustícia si es té en compte l'extraordinària qualitat i diversitat d'una autora que s'endinsa en els més foscos comportaments humans i d'una obra viada de referències artístiques que, a més de retratar el Londres i l'Anglaterra actuals, és un testimoni vívid i fidedigne de la societat contemporània.

GETTYIMAGES

Aquest article també està disponible en castellà

Fa poc ha mort Ruth Barbara Rendell (Londres, 17 de febrer de 1930 - 2 de maig de 2015). Prolífica escriptora britànica, l'enorme qualitat literària de la seva obra --tant dels llibres signats amb el seu nom com amb el pseudònim Barbara Vine-- la va fer guanyar molts i granats premis no sempre específics de novel.la negra, cosa que hauria d'animar-nos a concloure que fa literatura en estat pur sense cap més etiqueta.

Així ho aconsella no tan sols l'obra diversa de coetànies i col.legues seves com P. D. James o Patricia Higsmith, sinó també la qualitat literària de predecessores, entre les quals, les grans Agatha Christie, Dorothy L. Sayers, Dorothy B. Hugues o Margaret Millar. D'altra banda, una característica força estesa en les literatures de les escriptores és justament la capacitat portentosa de rebentar els límits dels gèneres, d'esborrar les costures de la creació literària.

Rendell agafa com a pretext un cas per parlar del món. Rarament l'objectiu és endevinar qui és culpable del crim, sinó que el que pretén és narrar quins són els motius que fan que els personatges actuïn com ho fan. Hi ha, per tant, grans dosis de psicologia i sociologia en la seva obra. Per homenatjar-la calen moltes pàgines (o atrevir-se a fer-ho en dues pinzellades).

L'interessantíssim Un judici de pedra (1998), pot servir d'exemple. El primer paràgraf diu: «L'Eunice Parchman assassinà la família Coverdale perquè no sabia ni llegir ni escriure», una manera ben estranya de començar un llibre de misteri i tota una declaració de principis. El proverbial bon gust i enginy de l'autora es manifesta en un final de gran alè lligat al seu interès per la música. Malgrat que des de l'inici se sap qui és l'assassina, la policia no ho sap, i això permet que l'autora munti una bella història: el crim té lloc durant una audició radiofònica del Don Giovanni que la família gravava i escoltava alhora i és bonic veure la policia fent càlculs de temps mentre escolta atentament l'òpera per mirar d'establir la cronologia dels fets.

L'interès per la música, per qualsevol manifestació artística, es concreta en les constants referències literàries. És freqüent que els llibres estiguin encapçalats per fragments de poemes o que, en general, els personatges llegeixin i discuteixin sobre el que han llegit. Aquesta dèria de l'autora es manifesta en un preciós llibre, Morir de pie (1983). El llibre és complex i abraça pràcticament tots els interessos de Rendell: la psicologia dels personatges; la sociologia a través de les descripcions minucioses d'un microcosmos mirall de l'Anglaterra profunda i de Londres, dos escenaris constants de les novel.les de Rendell; una trama plena de giragonses, en la qual tot d'aspectes aparentment deslligats finalment encaixen. El pretext inicial és l'atracament a un banc de províncies. Mera anècdota per desenvolupar-ne la idea principal: la importància de l'amor per la lectura.

El descobriment de la literatura marca tota l'actuació del personatge principal. Com que s'avorria, va començar a llegir novel.la policíaca i d'aquí passa a llegir Shakespeare perquè en un dels llibres va llegir el fragment d'un sonet i «Cuando volvió a la biblioteca cogió los Sonetos de Shakespeare y le gustaron y eso le hizo leer más poesía y, gradualmente, las novelas más importantes que la gente llama (por alguna razón oculta) los clásicos, y obras de teatro y más poesía, y libros que los críticos habían escrito sobre los otros libros, y fue un hombre perdido. Pues se le agudizó el ingenio, creció su poder de percepción y acabó por estar descontento con lo que le había tocado en suerte». Fragment que l'agermana amb Don Quixot. I com ell, el personatge passa a viure en un món de paper on es troba més a gust.

No és estrany que llibres tals tinguin repercussió en el cinema. Entre d'altres, Claude Chabrol va vessar el primer llibre citat, Un judici de pedra, titulat La ceremonia (1995), un film que va plaure força a l'autora, protagonitzat per Isabelle Huppert, Sandrine Bonnaire i Jacqueline Bisset; més tard, el 2004, va portar al cine La Dama de honor. Pedro Almodóvar va desvirtuar (més que adaptar) Carne trémula el 1997. Actualment es pot veure Mi nueva amiga (2014) de François Ozon.

Cine, llibres i Ruth Rendell. Una boníssima manera de deixar enrere la pena per la seva mort a base d'administrar-se dosis de la immensa glòria del seu art.