Aquest aarticle també està disponible en castellà

Si qui ho pot fer no atura aquesta situació tan tremenda, angoixant i perillosa, aniré a votar. Per moltes raons. Ho faré malgrat que el referèndum estigui suspès (que és molt diferent que que sigui il.legal, adjectiu elevat a consigna repetida fins a l'avorriment per tants i tants mitjans de comunicació); ho faré malgrat saber que el referèndum no té les mínimes garanties; ho faré a pesar de tantes mancances. I si algú fa èmfasi a remarcar-ne els defectes, hi té tot el dret i ningú hauria ni de piular.

Aniré a votar i la raó principal és l'íntim convenciment —ho diré de forma poc diplomàtica— que si no hi ha una autèntica gernació votant o intentant-ho a cada ciutat, a cada poble, a cada urna, aquest cop, no és que ens passaran per sobre, és que ens passarà per sobre una piconadora. Aniré a votar perquè és l'única manera que se m'acudeix que algun dia puguem votar.

Aniré a votar perquè em sembla un gest molt més bell i civilitzat, una expressió molt més lluminosa, digna i benigne, que anar a acomiadar la policia i la guàrdia civil esgrimint banderes com espases i proferint impunes crits d'odi cap a la presumpta banda adversària com si se n'anessin a la guerra. M'imagino la tristesa i la vergonya aliena ben involuntàries de tantes companyes i amigues de Còrdova, de Sevilla, de Huelva, de Saragossa, de València... Tot un mapa de sentiments. De passada, diré que m'alegro, i molt, quan penso que aquesta escena no es pot donar mai a l'inrevés, no és ni imaginable.

Aniré a votar perquè l'Audiència Nacional ha admès a tràmit la denúncia per sedició presentada per la Fiscalia contra les persones que van participar en les protestes davant la seu de la Conselleria d'Economia del dimecres passat dia 17.

Es van fer malbé tres furgonetes, és ben veritat, i em sap molt de greu perquè soc una persona d'ordre, però que això sigui l'únic que puguin enarborar per atribuir una actuació tumultuària a la gent que es manifestava després d'hores i hores de frec a frec sense que saltés cap espurna entre forces de l'ordre i manifestants, mostra diverses coses: que el govern de l'Estat és capaç de qualsevol mentida, que res no l'atura a l'hora d'actuar antidemocràticament (la nosa que per al PP i els seus adlàters i escolanets és la democràcia); que fa dies que busquen provocar una desgràcia, potser una mort, per justificar i legitimar la seva violència i agressions; que com ja intuíem, allò d'«es pot parlar de tot mentre no hi hagi violència» era un brindis al sol, era sempre que no es comencés a parlar d'una cosa de la qual no volien que es parlés.

(Lligat a això, aniré a votar perquè em posa literalment els pels de punxa, la pell de gallina, expressions com «actuaremos con proporcionalidad, firmeza y mesura», «imperio de la ley», etc. que em fan xiular les orelles i em retrotrauen a aquells «sin prisa pero sin pausa», «no nos temblará el pulso» i tantes expressions que no voldria haver viscut mai; franquisme pur.)

Aniré a votar per protestar de tantes mentides. Per exemple, que es repeteixi una i una altra vegada que a Catalunya els mitjans de comunicació no són plurals. Doncs comparin les cadenes de televisió que es poden veure a Logroño o a Tarragona (i que en mirin l'audiència); doncs comparin un quiosc de Lleida i un de Cáceres. (Com que soc una vella feminista fa temps que conec la tàctica d'acusar a l'altra del que fas tu.)

Que parlin d'adoctrinament a les escoles. L'únic que mostren és el desconeixement de com funciona el sistema educatiu, de la diversitat del professorat, de com es fa una classe. (Incidentalment diré que per les meves dedicacions he hagut d'anar a moltes escoles i instituts de l'Estat, i justament sempre m'havia cridat l'atenció que hi onegessin banderes; a Catalunya simplement no sol passar, no n'oneja cap o gairebé cap, a cap directora, a cap junta no se li acudeix penjar-ne cap.)

Aniré a votar perquè no confio gens —malgrat que molts angelicals mitjans, naïfs opinadors i innocents tertulianes ho creguin— que Mariano Rajoy, el de la pertinaç «algarabía», el principal culpable d'aquest atzucac, sí, el que va muntar taules petitòries per recollir firmes contra Catalunya, el que va portar —amb l'ajuda del nefast Federico Trillo— l'Estatut a un Constitucional segrestat i fet a mida, vulgui arremangar-se per arreglar un problema que ha construït a pols; faci el contrari del que el cos li demana i li ha demanat fins ara.

Aniré a votar, per cert, perquè és perfectament descriptible el desficaci i la trencadissa que faria actualment el Constitucional si hagués de pronunciar-se sobre la LOAPA (1981), un dels pocs intents de recentralització que ha fracassat.

Aniré a votar perquè recordo, per citar només dos casos protagonitzats per gent que de cap manera es pot confondre amb la CUP. Les riallades i el menyspreu que a Madrid va suscitar un president moderat com José Montilla, quan ja abans de la crisi, el 2007, hi va anar a parlar de «desafecció». La burla i befa, la nul resposta al grup d'empresaris i empresàries quan també el 2007 van suplicar educadament que l'aeroport del Prat es pogués gestionar de manera autònoma i es deixés de seguir un model de gestió centralista com el de Romania. Sort que es podia parlar de tot. Carpetada. Què s'hauran pensat aquests súbdits, aquestes ciutadanes de segona. ¿Quina sortida van deixar; quina solució van proposar?

Aniré a votar perquè no soc independentista i encara menys nacionalista. Perquè em reconec la capacitat i soc major d'edat. Perquè ja no es pot aguantar més.

Aniré a votar perquè és insuportable que un tipejo com el reprovable i reprovat fiscal general José Manuel Maza gosi dir que m'han abduït, que ens han abduït, ¿però què es pensa? Quan és Maza (hi ha noms que imprimeixen caràcter) l'abduït pel PP de Rajoy. Anar a votar serà una sobirana resposta.

I si estirem el fil de la mofa i de l'«algarabía», Rajoy en la roda de premsa conjunta amb Donald Trump, ha qualificat la votació del diumenge d'«alboroto», de «ruido»; ho deu trobar d'un gran sentit comú.

Aniré, doncs, a votar —tot i que amb la por al cos— per dignitat, per sobreposar-me a tant intent d'humiliació.