BLOGS
31/08/2015 10:52 CEST | Actualizado 30/08/2016 11:12 CEST

Agost negre: l'hemorràgia sens fi del terrorisme masclista I

L'article analitza algunes de les causes que fan que una violència estructural com la masclista sigui tan difícil d'eradicar.

REUTERS

Aquest article també està disponible en castellà

Hi ha força causes que expliquen l'hemorràgia inestroncable del terrorisme masclista, les enormes dificultats d'eradicar-lo.

La principal és sens dubte la poca --a vegades, nul.la-- importància que es dóna a tot tipus d'agressió contra les dones. La misogínia es minimitza constantment. Les agressions que no comporten assassinades són vistes com a suposadament molt menys greus tot i que són tremendes i altament perilloses, atès que al cap i a la fi són el suport del contínuum de la violència masclista, contínuum que en fa passadors els assassinats. Si se'n vol una prova concloent i general només cal mirar els resultats de les enquestes i comprovar quin lloc ocupa la violència contra les dones en la llista de les preocupacions de la població (si és que l'ítem surt a la llista que proposa l'enquesta). Si se'n vol un detall, un cas recent; el dels homes que justificaven a crits l'agressió contra una dona en un estadi de futbol, que en defensaven l'agressor. És tristíssim i apocalíptic, però és així. Es pot fer veure que la situació no és aquesta. Ara bé, si no es té en compte la realitat, malament es podran abordar polítiques per eliminar la violència contra les dones amb una mínima garantia d'èxit.

A això se li ha de sumar que la minimització és especialment flagrant en els partits polítics de dreta i de centre --coherentment amb el seu ideari masclista--. Només cal recordar les reiterades reaccions (o falta de reaccions), les justificacions constants, davant les sexistades de paraula i d'obra de càrrecs i militants del PP (tot i que en aquest sentit l'esquerra també patina); les despietades i inhumanes tisorades contra la Llei de dependència; la supressió de l'assignatura de l'Educació per a la ciutadania --timidíssim intent de començar a posar fil a l'agulla--; o els atacs contra la Llei de l'avortament, dramàticament mutilada pel que fa a les joves menors d'edat, les més vulnerables, a qui deixa fatalment desprotegides.

La ideologia de les institucions de govern fa que vegin els assassinats com un «excés» anecdòtic, com una desgràcia puntual i aïllada, que no vegin assassinats i altres crims com el que són: resultat d'un determinat statu quo, del contínuum de la violència masclista, d'una situació estructural i no conjuntural, producte d'unes determinades relacions de poder. (Els proposo un exercici d'aplicació de la regla de la inversió. Tanquin els ulls i imaginin un podi amb tres suades guanyadores dalt finalitzada una estrènua carrera ciclista. Després de rebre el premi, la campiona sacseja ben sacsejada una ampolla de xampany, la destapa i la dirigeix amb més o menys mala bava i fúria contra tres nois que, per a més INRI, van en tanga i amb un calçat que els dificulta els moviments i el caminar. Se'ls imaginen aguantat la situació estoicament i amb un somriure petrificat als llavis? Se'ls imaginen dient, si és que algú els ho pregunta, que els ha encantat la ruixada d'enganxifós alcohol?)

La ideologia de les institucions de govern fa que vegin els assassinats com un «excés» anecdòtic, com una desgràcia puntual i aïllada, que no vegin assassinats i altres crims com el que són: resultat d'un determinat statu quo, del contínuum de la violència masclista.

Totes les accions que s'emprenguin per modificar aquest estat de coses seran en, el millor dels casos, un trist pedaç fins que no s'accepti que les relacions personals, especialment les de parella, són relacions de poder; que aquesta violència afecta no tan sols l'àmbit privat sinó també el públic --i a parts iguals--; fins que es deixi de considerar que les dones constitueixen un col.lectiu indiferenciat i uniforme ple de «necessitats» (entre les quals no es contempla la necessitat de justícia i de drets humans); mentre es pensi que els problemes que tenen són inherents al fet de ser dones i no conseqüència de les relacions de subordinació vigents. En el cas d'assassinats i crims, seria com creure que en els atemptats de l'11M el problema eren les persones que anaven en els trens o eren a les estacions o que en l'11S, ho era la gent que hi havia aquell dia a les Torres bessones i no els terroristes. En definitiva, qui perpetra els crims.

A més, i malgrat que l'Estat espanyol es defineix com aconfessional, l'ideari i polítiques dels partits que sense excepció han tingut el poder en aquest país els han fet finançar i potenciar una organització sectària d'arrel tan misòginament irreductible com és l'Església catòlica. I no tan sols això: no han tingut ni tenen cap escrúpol a posar en les mans i polítiques de l'Església l'educació d'infants i adolescents, concertant a tort i a dret centres escolars que no tan sols estan en contra de la coeducació sinó que imparteixen un ensenyament segregat. Horrorós i altament penós si es té en compte que un dels sectors on més s'hauria d'incidir a l'hora d'implementar mesures contra la violència i les agressions masclistes de tota mena és el de criatures, adolescents i joves. Apunto només la qüestió amb la intenció, però, de dedicar-hi algunes línies en un altre moment.

Estem davant d'un terrorisme molt més letal que el d'ETA atès que provoca moltes més víctimes. El dolor és immens i escruixidor, l'hemorràgia no s'atura i s'enduu com un torrent sense fre sang avall dones i criatures, justament, segons la tradició, els éssers que es considera que primer s'han de salvar; premissa però que cada acte violent --sigui en estat de guerra, sigui en estat de suposada pau-- desmenteix constantment. ¿Com hi reaccionen les autoritats? ¿Han vist vostès, per exemple, que s'hagi celebrat mai un funeral d'Estat en honor de les víctimes del terrorisme masclista?

PULEVA PARA EL HUFFPOST