De lluminàries i pessebres

De lluminàries i pessebres

Passejo per Barcelona i m’encanta aquesta mena de boicot encobert, aquesta resistència passiva, a les llums nadalenques que, des que és alcaldessa Ada Colau, promou el Consistori.

.Davide Bonaldo/SOPA Images/LightRocket via Getty Images

L’última vegada que vaig sentir parlar la sociòloga i feminista marroquina Fatima Mernissi (Fez, 1940-Rabat, 2015) una de les coses que va dir em va impactar, potser per inesperada. Deia que quan anava a un país, a una ciutat europea amb avió, sentia un gran enuig quan des de les altures albirava la llum que (mal)gastaven; un malbaratament que era producte justament de l’explotació i espoliació dels recursos de països a qui no es permet desenvolupar-se, decidir sobre les seves matèries primeres ni fruir-ne, i que mirats des del cel estan a les fosques.

Si a això li sumem la pol.lució lumínica, s’entendrà perquè estic des de fa anys (molt abans de la crisi i de la invasió d’Ucraïna) en contra de les il.luminacions nadalenques atès que, a més de depauperar el planeta, tenen com a principal, si no com a únic objectiu (descarat i confés, per cert), estimular el consum i, per tant, la infelicitat tant de qui no pot comprar, com de qui compra i  experimenta tot seguit la distància insalvable que hi ha entre el desig i la seva hipotètica consecució. El buit frustrant que mai no sadolla el comprar.

Passejo per Barcelona i m’encanta aquesta mena de boicot encobert, aquesta resistència passiva, a les llums nadalenques que, des que és alcaldessa Ada Colau, promou el Consistori. Per exemple, al passeig de Gràcia els últims anys com a únic adorn hi penjaven papallones, que ja se sap que són bestioles que sovint aletegen entre mules i bous, o acompanyen la dona que renta i la vella que fila. A la Gran Via, hi havia tot d’irònics i directes eslògans consumistes, s’hi succeïen els «nyams-nyams», «txins-txins», etc. lluminosos. Fa uns anys al Gòtic penjaven directament grans bosses de regal, una incitació sense embuts a la compra. Al carrer Aragó, continua havent-hi unes desconstruïdes estrelles que demanen la col.laboració de vianants i d’automobilistes per aconseguir el miracle de fer-se visibles i evidents. A les Rambles, rastelleres de bombetes sense cap rastre de motiu nadalenc, ni un pobre angelet, ni una miserable estrelleta.

Retrauria a l’Ajuntament que hagi eliminat les elegants samarretes lluminoses dels til.lers de la no menys senyorívola rambla de Catalunya i les hagi baratat per unes anodines i afrancesades boles. Ho compensa però el fet que a la Diagonal han posat uns guarniments la mar de xarons i cursis, superats de llarg pels ridículs i somorts penjolls del tot kitsch d’aquest any al carrer Balmes, pur art conceptual; per molt que m’hi esforço no se m’acut quina ciutat de províncies, per casposa i rònega que fos, consentiria penjar-los als seus carrers.

Espero que els nous horaris d’apagada ajudin, no a estalviar —que és tota una altra cosa—, sinó a no gastar tant. En definitiva a fer de Barcelona una ciutat no «pujante» que en diuen a Madrid. Que ja se sap que el «puixantisme» va sempre lligat a una orgia de malbaratament, contaminacions de tot ordre, catàstrofe climàtica, cotxes i embussos i crides a la desigualtat (que els ho preguntin, per exemple a Vallecas).

Capítol a part mereix el pessebre de l’Ajuntament, que ja hi ha a la ciutat pessebres convencionals a desdir, des de l’instal.lat al museu Frederic Marès fins als diorames de l’església de Betlem passant pel d’un recer de pau i tranquil.litat com el del convent de Pedralbes. Els de l’Ajuntament, des que hi ha Colau i companyia, són sense excepció sorprenents i innovadors (i em sembla que barats), i sempre, sempre, indignen l’establishment i duen al caire del col.lapse les ments més ben pensants i escorades a la dreta.

Que no s’amoïni Colau, faci el que faci, irritarà les forces vives i les tres-centes famílies perquè a l’atzar deu tres dons, com va dir la poeta, i especialment ser de classe baixa —tota una infiltrada— no li perdonaran mai. Errors de l’una i de l’altra al marge, l’acompanya en aquest rebuig, una altra infiltrada, la seva col.lega Irene Montero.

Si tornem al pessebre, el d’aquest any, ¡a aquestes altures!, encara no sabem com serà. Espero que sigui com el francament meravellós de l’any 2019. Em va tocar ensenyar-lo plena d’orgull ciutadà a gent de fora. Va quedar embadalida d’aquell exercici d’entranyable de retorn a la infància on hi sortia tot. Van poder comprovar fins a quin punt Barcelona és cosmopolita.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.