BLOGS
23/09/2020 17:00 CEST | Actualizado 24/09/2020 13:53 CEST

En la mort de la notòria magistrada Ruth Bader Ginsburg

Manipular el poder judicial no és nou ni patrimoni estatunidenc, té concomitàncies amb les pioneres maniobres del PP.

Yuri Gripas / Reuters

Aquest article també està disponible en castellà.

 

“El meu desig més fervent és no ser substituïda fins que hi hagi un nou president”.

Ruth Bader Ginsburg

 

Així de clar ho tenia Ruth Bader Ginsburg, una de les tres membres del Tribunal Suprem ianqui. (Com que el Tribunal el conformen nou persones, que només fossin tres fa evident que no hi ha paritat.) Les paraules que va dir a la seva neta Clara Spera pocs dies abans de morir són tota una declaració i una lúcida i preocupada visió del cataclisme que s’acosta.

En efecte, a Donald Trump li ha faltat temps per dir que, tant aviat com pugui, proposarà una persona per cobrir la vacant que deixa Ginsburg, que aquesta és una de les missions i objectius més importants que té com a president. La gent que el va votar el 2016 ho sabia (quan es deixarà de menystenir-la). Aquesta prerrogativa presidencial va motivar més les i els votants de Trump que no pas l’electorat demòcrata; és a dir, un factor important per votar-lo va ser la capacitat que té el president de dominar i manegar el Suprem. Per això l’Església Evangelista i d’altres igual de fonamentalistes el voten sense ni piular malgrat el comportament clarament pagà de Trump: els ho compensa si així aconsegueixen revertit el dret a l’avortament.

Atès que al Senat té cent senadores i senadors, i cinquanta-tres pertanyen al Partit Republicà, el resultat és força obvi. Ja s’ha començat a especular si hi haurà senadors, sobretot senadores, que hi votaran en contra. Abandonem tota esperança. També es va dir que això podia passar durant el procés d’impeachment, o quan Trump va proposar per al Suprem el violent agressor Brett Kavanaugh (anteriorment Trump ja n’havia proposat amb èxit un altre membre, Neil Gorsuch —no està gens malament: de moment, dos magistrats en menys de dos anys de presidència—). A l’hora de la veritat saben perfectament què han de votar. Abandonem també la peregrina idea que una cosa és Trump i una altra el Partit Republicà; Trump està molt ben acompanyat.

Manipular el poder judicial no és nou ni patrimoni estatunidenc, té concomitàncies amb les pioneres maniobres del PP.

Quan el 2016, deu mesos abans que Barak Obama acabés el segon mandat, va morir el jutge Antonin Scalia. Per substituir-lo al Suprem, Obama va nominar el moderat Merrick Garland. Un sinistre personatge, Mitch McConnell, gairebé sempre a l’ombra, líder de la majoria republicana al Senat, va impedir fins i tot que se n’iniciés el procés de confirmació amb l’excusa que, com que era any electoral, primer s’havia d’escoltar la veu de la gent. A menys de mes i mig de les eleccions, l’excusa ara li sembla una carrinclonada i ja ha declarat que no es paralitzarà cap nomenament. En paral.lel, quan el gener del 2019, el Partit Demòcrata va recuperar el control de la Cambra Baixa de Congrés, el filibuster McConnell ja els va avisar que no es fessin il.lusions, que no permetria que cap de les seves iniciatives es convertís en llei quan arribessin al Senat.

Si Trump, McConnell i el Partit Republicà aconsegueixen situar una o un jutge reaccionari al Suprem, la proporció serà de sis a tres a favor de la dreta i l’ultradreta. No cal ni dir els efectes que això pot tenir en un dret tan bàsic però fràgil com el dret a l’avortament i d’altres com els de la immigració, els drets civils o la proliferació i el descontrol de les armes. A més, els càrrecs al Suprem ianqui són vitalicis, això vol dir que durant anys i panys estarà escorat cap a l’extrema dreta; per acabar-ho d’arreglar, cal recordar —encara que sigui un xic morbós— que el conservador més vell és Clarence Thomas, 72 anys (un altre agressor sexual) i el progressista que té més anys és Stephen Breyer: 82.

(Un incís per recordar que tant Clarence Thomas com Brett Kavanaugh són membres del Tribunal Suprem ianqui malgrat les fonamentades i valentes denúncies d’Anita Hill i Christine Ford, respectivament.)

Un dels pocs consols que ens queda és honorar la figura de Ginsburg i l’immens llegat que deixa; intel.ligència i saviesa.

Manipular el poder judicial no és nou ni patrimoni estatunidenc, té concomitàncies amb les pioneres maniobres del PP per dominar-ne tots els òrgans per la porta del darrere, començant pel Constitucional abans de la sentència de l’Estatut, o les de països com Polònia, Hongria, Brasil i Turquia (el millor de cada casa) en aquest mateix sentit. Segurament l’apropiació del poder judicial per part del legislatiu és l’amenaça més gran i global a la democràcia.

Un dels pocs consols que ens queda és honorar la figura de Ginsburg i l’immens llegat que deixa; intel.ligència i saviesa, per descomptat, i el vigor i el tremp i la fortalesa d’una magistrada que el tòpic presenta com a fràgil. Hi ha moltes maneres d’aproximar-s’hi, el cine n’és una, no pas la pitjor. Hi ha un bon i interessantíssim documental, RBG i un pulcre i endreçat biòpic On the Basis of Sex (Una cuestión de género), tots dos del 2018.

A Ginsburg se la considera una feminista. És ben veritat, cada cop que va caldre, va lluitar per la igualtat i va legislar tenint en compte les dones per preservar les baules més febles dels drets humans. Justament per això sempre va ser una colosa defensant la llibertat i la democràcia, un tipus d’organització política que crèiem, santa innocència, que no tenia marxa enrere als llocs del món on estava implantada.

NUEVOS TIEMPOS