BLOGS
22/11/2014 09:45 CET | Actualizado 21/01/2015 11:12 CET

La contrareforma de l'avortament: retirada i recurs

Ja se sap que pel que fa als drets humans, els avenços costen més que sang, suor, llàgrimes i moltes mobilitzacions; la marxa enrere, els retrocessos, en canvi, són fulminants. Ensenyen com és de difícil construir i que n'és de fàcil destruir. Ens farem un flac favor si no hi estem amatents i a l'aguait.

Aquest article també està disponible en castellà

Fa pocs dies en una estrepitosa roda de premsa, el president extremeny José Antonio Monago va explicar --en qualitat de persona i no de polític, va aclarir; és difícil saber, doncs, en quina categoria classifica les i els polítics-- que si, per exemple, quan vas a Madrid et pares a fer un mos i el fas asseguda a la barra de l'establiment això et salva de la corrupció, hi ets immune (sabran distingir entre «immunitat» i «impunitat»?). En canvi, si tens antena parabòlica, ai, ai, ai!, la corrupció et ronda. Uns criteris la mar d'agraïts atès que són objectius i eminentment clars. No sé per què la seva coreligionària Esperanza Aguirre no els aplica en els càstings que últimament ha inaugurat per substituir els pobrics alcaldes imputats de la seva àrea d'influència en el cinturó de Madrid. Es podria estalviar les astutes i capcioses preguntes que els fa per comprovar-ne la idoneïtat. Que agafi la possible candidata, se l'endugui a un bar i si veu que seu en una taula, malament!; que li pregunti quin tipus d'antena té i si és --vade retro-- parabòlica, fora!, definitivament fora!

Cada vegada tot fa més por. És difícil imaginar què farien aquests elements en un cas d'emergència greu. Segurament fugir cametes ajudeu-me a Torrejón d'Ardoz, abordar un avió militar (possiblement no els caldria ni pagar-lo, no haurien ni d'usar negres targetes) i deixar la població a l'estacada.

Per això fa paor la despreocupació creixent respecte a la llei de l'avortament. Fa uns dies, parlant amb dones documentades i habitualment informades, em vaig adonar que es pensaven que amb la retirada de la reforma de la llei d'avortament i la dimissió d'Alberto Ruiz-Gallardón s'havia aturat definitivament la frenètica, furiosa i desbocada locomotora. I si bé és cert que el tren de la llibertat va fer descarrilar aquella ignomínia («Asturias, patria querida») a partir d'una iniciativa organitzada en un sopar («quien estuviera en Asturias en todas las ocasiones» o almenys aquell vespre), també és cert que el PP no ha retirat el recurs d'inconstitucionalitat que va presentar al Tribunal Constitucional el juny de 2010 contra la raonable llei de terminis de la ministra Bibiana Aído quan era ministra del govern del socialista José Luis Zapatero. Han tingut quatre anys llargs per retirar el recurs però no ho han fet. Al contrari, dissabte es manifestaran. Que ja se sap que quan les manifestacions les munta la dreta, el PP, sí que són democràtiques i dignes de ser tingudes en compte.

Per acabar-ho d'arreglar, el ponent és ni més ni menys que un membre numerari de l'Opus Dei, Andrés Ollero, un peix que es porta l'oli, durant disset anys diputat del PP (en va ser portaveu d'Educació i Justícia). A diferència de com van actuar amb el magistrat Pablo Pérez Tremps, a qui van recusar i van apartar de la sentència contra l'Estatut de Catalunya atès que no el van trobar suficientment pur, el PP, el 2012, no va tenir cap escrúpol ni mania a nomenar Andrés Ollero membre del Tribunal Constitucional i ponent del recurs que ens ocupa. Malgrat ser-ne art i part, a pesar que hi plana més que una ombra espessa de tèrbola incompatibilitat.

Que no tinguem un disgust a començament d'any.

Ja se sap que pel que fa als drets humans, els avenços costen més que sang, suor, llàgrimes i moltes mobilitzacions; la marxa enrere, els retrocessos, en canvi, són fulminants. Ensenyen com és de difícil construir i que n'és de fàcil destruir. Ens farem un flac favor si no hi estem amatents i a l'aguait.

NUEVOS TIEMPOS