Hi haurà govern

Foto: EFE

Aquest article també està disponible en castellà.

Fa una mica més de deu anys, quan es va reformar l'estatut de Catalunya, hi havia seriosos dubtes que arribés a bon port i s'acabés presentant una proposta. Sí, em refereixo a aquell que va ser ribotejat de mala manera per un cofoi Alfonso Guerra i companyia al Congrés; aquell contra el qual el PP va muntar taules petitòries per firmar, deien, contra Catalunya; aquell que va ser portat al Tribunal Constitucional pel mateix PP i, finalment, després d'una agonia pròpia de la dels peixos fora de l'aigua que va durar anys, tombat per aquest tribunal malgrat que havia estat ratificat en referèndum per la ciutadania i s'havia aprovat tant al Parlament com al Congrés.

Passa que la memòria (no ja la històrica sinó la normal) és molt curta i ja no ho recordem. En aquells moments, i encara que no sóc politòloga ni tinc ni idea de política, la meva teoria era que no era possible que els partits implicats fracassessin en l'intent atès que era reconèixer de pla la seva inutilitat, ensenyar les vergonyes i mostrar que no sabien fer l'única feina a què diuen que es dediquen: fer política. Finalment, després de molts estires i arronses que van incloure corredisses i enrojoladores escenes de sainet es va concretar un nou estatut.

El cas hauria d'haver fet llum sobre el resultat final de les negociacions entre la CUP i Junts pel sí per a la investidura d'aquesta tardor. A la vista de les esperpèntiques negociacions confesso que vaig pensar que no n'hi hauria i que les eleccions es repetirien. Potser simplement perquè jo n'era partidària i la ideologia i el desig solen ofuscar l'enteniment, si és que no te'l fan perdre directament. Ben mirat, però, era un cas molt semblant. No pactar (el que fos) era una derrota per als partits implicats, per a la política.

Ara estem davant un escenari semblant però a nivell de l'Estat. La cosa sembla complicada, molt complicada. D'una banda, els partits ja abans de posar-se a parlar han minat el camp de línies vermelles (això quan no se les tiren pel cap); de l'altra, consideren que pactar, que sempre implica alguna renúncia, és de gallines o fins i tot una taca a la seva homenia; algun partit ha passat, a més, de proclamar que una idea política com l'independentisme era, sempre que es defensés pacíficament, legítima a considerar empestada la gent que la defensa, fins al punt de no voler-hi ni parlar.

Finalment perquè hi ha elements amb els quals cada cop és més clar que no es pot anar enlloc, per exemple, un declinant Mariano Rajoy sucat en la corrupció i tan enfurismat i fora de si i de la realitat que ha perdut fins i tot els pocs vestigis d'educació que li quedaven: no estrènyer la mà del seu adversari principal és el símbol d'una dreta que, ungida per la gràcia de Déu (l'Ibex 35 i l'stablisment), es creu amb dret a tot, que pensa que li toca manar per dret natural i a la resta obeir cegament; és una metàfora perfecta del «o jo o el diluvi».

La meva aposta, malgrat tot, és que hi haurà pacte i investidura. En el pitjor dels casos perquè és l'únic que pot justificar el bon sou que cobren (sobres a part qui els cobri); en el millor, perquè si no els caigui la cara de pura vergonya.