BLOGS
13/03/2020 09:49 CET | Actualizado 13/03/2020 09:49 CET

Canvi climàtic: n’hi ha prou amb les accions individuals?

Que els perills de l’escalfament global no siguin tangibles, immediats o visibles fa que no es percebi com una amenaça real.

electravk via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

 

El canvi climàtic (CC) és un fenomen universal que no coneix fronteres. Els gravíssims efectes indirectes segueixen una corba exponencial. Tampoc el coronavirus (COVID19)  coneix fronteres però la seva propagació no és exponencial sinó que, en principi, es dibuixa en una corba normal o de Gauss: pel que diuen, es preveu un creixement de la xifra d’infectats i morts però és possible que després decreixi fins a desaparèixer. Com és lògic, enfront la pandèmia, els diferents països estan contraatacant, barrant com poden el pas del virus, perseguint que el pic de la corba sigui el més baix possible. Mentrestant,  s’investiga una nova vacuna que, segons les dades disponibles, tindrem en un termini relativament curt (entre un i dos anys).

Com dic, ambdós fenòmens són mundials, no coneixen límits, ni fronteres. El que em crida l’atenció és la resposta diferencial davant de cada un dels dos problemes. Pel que fa al canvi climàtic (els efectes del qual, com dic, són exponencials) aquest no passa de percebre’s, al nostre país,  com una amenaça que, com a màxim, ens fa sentir incòmodes o ens neguiteja. Té una existència física ben real, és un fenomen gravíssim, identificat i avaluat per la ciència, però ni està socialment prou interioritzat ni es percep com a tal. En part, això és degut a la intangibilitat del fenomen (conegut com la Paradoxa de Giddens (2009). És a dir, el fet que els perills de l’escalfament global no siguin tangibles, immediats o visibles en la vida quotidiana malgrat la seva extrema gravetat, fa que el CC no es percebi com una amenaça real fins que no es viuen episodis extrems.

A parer meu, a l’aspecte sòcio-educatiu se li concedeix un valor escadusser quan és fonamental. I em sembla que la informació científica s’ha d’incorporar al sentit comú per tal que el problema guanyi atenció, legitimitat i sigui assumit. Com diu el Teorema de Thomas (William Thomas, 1928): “Si els homes [la humanitat] defineixen una situació com a real, acaba essent real en les seves conseqüències”. És a dir que perquè la preocupació de la gent es transformi en accions efectives primer ha de disposar de coneixements reals del problema. A casa nostra, a excepció dels desastres televisats  i d’accions puntuals vinculades amb la tecnologia, posem per cas d’estalvi energètic, la informació és pràcticament nul·la i la que es fa no connecta amb els problemes reals de la gent (la salut, la feina, la seguretat).

Que els perills de l’escalfament global no siguin tangibles, immediats o visibles fa que no es percebi com una amenaça real.

A més, encara que la gent accepti la legitimitat científica de la magnitud del fenomen,  se sent sobrepassada i dubta de la seva pròpia capacitat per a contribuir a la solució, traslladant la responsabilitat als governs i les empreses. Hi ha una confiança injustificada en què el govern trobarà a temps les solucions al problema. Alguns sectors socials pensen que si el CC fos de debò un problema urgent, el govern  ja estaria en peu de guerra. I també una excessiva confiança en què la ciència i la tecnologia -i sobretot les empreses i corporacions multinacionals- posaran a disposició de la gent les solucions quan així els convingui als seus interessos. 

El que vull dir és que proporcionar informació científica sobre el CC per si sol o retransmetre desastres (en forma alarmista i catastròfica fora del control humà) no es tradueix automàticament en un canvi de comportament en el que fa a  l’estil de vida, ni incrementa el sentit de responsabilitat individual sobre el problema. Cal respondre, paral·lelament, a les angoixes de les persones, als seus dubtes. No es poden obviar les seves emocions, les seves experiències vitals. S’ha de pensar en les estratègies cognitives que posen en funcionament les persones per minvar la por o impedir que es manifesti. 

No es tracta d’emfatitzar el discurs optimista pragmàtic de les “petites accions”  (la metàfora del “granet de sorra”, o l’eslògan “think global, act local”): encara que la suma de moltes accions individuals (per exemple, eliminació de productes químics, reducció dels aparells d’aire condicionat, menys ús de l’automòbil...)  contribueixi de manera gens menyspreable a mitigar alguns dels efectes del CC, penso que aquestes petites accions s’ofereixen com la solució del problema sense tocar-ne les arrels. És a dir, posen l’accent en el canvi individual més que en l’institucional i polític. Són distractors perquè la gent es pinti de verd (“20 coses que vostè pot fer per salvar el planeta”) i disminueixi els seus nivells d’angoixa i culpabilitat, i amb això es tanca la possibilitat d’emprendre canvis més radicals en relació amb el nostre estil de vida insostenible. 

 

NUEVOS TIEMPOS