BLOGS
31/01/2015 09:53 CET | Actualizado 01/04/2015 11:12 CEST

Dos cops de puny

Alexis Tsipras, el dirigent de Syriza (hi havia qui creia que encarnava l'esperança grega), ha exclòs les ministres del seu masculí govern. Comencem malament: no hi ha pitjor manera d'acarar la lluita contra la desigualtat. Conseqüències? Cap.

REUTERS/MARKO DJURICA

Aquest article també està disponible en castellà

Alexis Tsipras, el dirigent de Syriza (hi havia qui creia que encarnava l'esperança grega), ha exclòs les ministres del seu masculí govern. Comencem malament: no hi ha pitjor manera d'acarar la lluita contra la desigualtat. Ho ha fet en el context d'una dràstica supressió de ministeris. El cop de puny és, doncs, doble: la situació és de tal emergència --ve a dir-- que ens hem d'arremangar, que hem d'anar per feina, i no podem estar per bestieses, distraccions o floritures pròpies de temps de vaques grasses; no podem estar per la paritat, ni tan sols per la picada d'ull que hauria estat nomenar algunes de les preparades lluitadores gregues contra la crisi i la troica (que ballin i cantin durant la celebració de la victòria i, en acabat, cap a casa). He pogut sentir algun comentarista i algun periodista que ho minimitzaven. Segurament perquè la imaginació humana és limitada i, per tant, els és del tot inimaginable una decisió que invertís la situació.

Conseqüències? Cap. Quants anys va costar (si és que ho han après) que ONGs i governs s'adonessin que quan es donava les ajudes als homes, una gran part se les gastava en alcohol i, per exemple, una ràdio per a ús personal, mentre que si es donava a les dones milloraven la seva situació, així com l'alimentació i l'educació no tan sols de les seves filles sinó també dels seus fills? Fenomen paral.lel: més del 98% de les dones (esperança, seriositat i fortitud) tornen escrupolosament els microcrèdits que els concedeixen.

En el mateix ordre de coses (hi ha tantes cardenales a l'Església catòlica com ministres a Grècia), fa dies que dono voltes a l'opinió (i al sentiment) que força persones tenen respecte al papa Francesc a pesar de la seva ferotge i implacable política contra les dones. No parlo de la dreta, que lògicament combrega amb la seva ideologia i polítiques i hi contribueix amb totes les seves forces, parlo d'una amalgama de gent, majoritàriament homes, que considera que els atacs continuats a les dones, el menyspreu (fins i tot l'odi), estan malament, però són un mal menor, una qüestió secundària, un detall que no qüestiona «l'important». Fins i tot ho postula algun entusiasmat dirigent que aspira a fer foc nou, a fer una altra mena de política, a acabar amb la caspa, com Pablo Iglesias.

Quan se'n parla, és possible veure que hi ha homes que no s'enganyen gens respecte al, diguem-ne, pensament del Papa sobre les dones, i els sap greu, però, no obstant això, es veuen empesos irremissiblement a sentir-hi simpatia. Deu ser perquè no s'adonen que el profund masclisme exclou i invalida els suposats avenços i idees no tan retrògrades.

És més que possible que passi el mateix amb Tsipras. Ai, els límits de la imaginació! Em temo que hi ha una connexió íntima i estreta entre tots dos casos, entre aquestes similars acceptacions.

EL HUFFPOST PARA IKEA